Tema 7: El poder de la imatge

El poder de la imatge recau en allò inmediat, en la rapidesa de la informació que arriba fins el nostre cervell i ens convenç d’allò que veiem, encara que, a vegades, s’equivoqui (ex: les il·lusions òptiques).

El sentit de la vista capta una gran quantitat d’informació, inclús aquella imperceptible pel concient però sí per l’inconscient.

La imatge és tant impactant que no necesita una codificació, és un missatge sense codi. És fàcil compendre els missatges visuals, per la seva senzillesa.  La imatge adquireix un valor inmens quan la descontextualitzam i, en conseqüència, provoca una homogenització de conceptes que la deriva a l’estandarització dels estereotips per part d’un col·lectiu.

La preocupació pel poder de la imatge no és quelcom nou. El poder de la TV i la seva capacitat de manipulació és un gran exemple. La TV té un gran poder de seducció.

La importancia de la fotografia (Roland Barthes):

  • És com un mirall de la realitat
  • És la transformació de la realitat quan adopta un llenguatge propi
  • És una empremta de la realitat

Distingir la línia que hi ha entre la imatge i la realitat (ex: una pipa i la imatge d’una pipa). Aquesta finíssima línia genera confusió i més si li afegim moviment (TV). Actualment, totes les tècniques de trucatge i fotomontatge han fet que la imatge fixa es pugui manipular per projectar una realitat modificada però que es percep com a realitat intacta.

Avui en dia, els mitjans de comunicació formen una eina persuasiva que ens permet mantenir en contínua comunicació. Es caracteritza per la seva rapidesa i dramatització. Cada vegada, aquests mitjans de comunicació de masses cobren més importància, en especial la TV. Aquesta influeix en l’actuació i pensament de les persones i en la comprensió de la realitat. Acceptem com a reals i considerem importants només aquells successos que mostren les càmeres de TV.

El llenguatge televisiu, la imatge, és un llenguatge audiovisual que simula el moviment figuratiu, no conceptual. Apel·la als sentiments i emocions, impedint el procès racional del pensament.

EL FONAMENTALISME DE LA IMATGE EN LA SOCIETAT DEL ESPECTACLE (José Ignacio Aguaded)

Compendre el paper que juga la comunicació recau en tres aspectes:

  1. El sistema tècnic
  2. El model cultural dominant
  3. El projecte de la organització econòmica, jurídica i tècnica del conjunt de tècniques de comunicació

Història de la comunicació:

  1. Invenció de l’alfabet (primitiva codificació de la comunicació)
  2. Escritura babilònica, egipcis, romans, cultura xinesa -> suport material
  3. Invenció del telescopi (destrucció teories cosmovisió teocèntrica) -> recerca de fòrmiles matemàtiques i models geomètrics.
  4. Materialització de la informació instantània -> dígits -> ciberespai: era digital
  5. Pas de la cultura de masses a la cibercultura; de la realitat mediàtica a la virtual.
  6. Desenvolupament i expansió dels mitjans de comunicació de masses i de la societat de la informació (societat del espectacle)

La informació i la comunicació esdevenen fonamentals en la societat contemporània. Així doncs, trobem l’ús massiu i constrant d’images.

El poder de la imatge: exemple de l’Esglèsia

La imatge invoca abans a un pensament màgic que a un simbòlic. L’educació a travès de la imatge ha sigut pròpia dels estats parernalistes i autoritaris. Des de la invenció de la impremta, l’Església es va incorporar a jugar el paper de la Gran Censora de la societat. Per a aquesta, la imatge va ser l’instrument adoctrinador, de persuassió, legitimació i glorificació. L’educació a traavés de la imatge ha sigut típica de les societats absolutistas i paternalistes, des de l’egipte a l’Edat Mitjana. La mateixa Església va aplicar un eficient utilitarisme espiritual a la comunicació social, convertint-la en persuassió, tant des de les imatges com de les paraules, amb un fort component emocional.

Totalitarismes i democràcies: la fabricació del conscens a través de la imatge

La naturalesa emocional, intuitiva i irreflexiva de la informació-comunicació a través de la imatge és un fet indiscutible en la societat hedonista del espectacle. Hi ha autors que afirmen que l’ús de les imatges recau en fabricar conscens en les democràcies.  Tot i que la democàcia és un sistema més ampli, també hem de controlar el que la gent pensa o fer-les pensar en una direcció determinada. Aquest sistema també difon i fomenta determinats estils de vida consumista.

D’aquesta manera, la imatge ha sigut el substrat fonamental de la retòrica dels mitjans de informació de masses quan aquests han sigut utilitzats pel control social i la fabricació de concens.

També la indústria dels mitjans poseeix el control dels codis comunicatius. El discurs autoritari dels mitjans secciona i talla qualsevol intent d’alternatives liberadores i democràtiques de projectes comunicatius. El sistema publicitari actua com una bola d’oxígen econòmic que manté la indústria cultural i mediàtica.Els ciutadans estan perfectament instruits per practicar de forma compulsiva el comportament consumista per satisfer les falces necessitats que origina el sistema publicitari.

El llenguatge de les imatges publicitàries ens transporten a un món oníric i perfecte. Qualsevol imatge publicitària és la interacció intencionada d’una sèrie de codis que representen una realitat, normalment, estereotipada.

Tots els elements presents en la representació publicitària són amplificadors del codi (cromàtic, llumínic, espacial…) per produir el sentit desitjat pels productors de mercaderies.  El missatge ideològic és invariable: orientació persuasiva o manipuladora caracteritzat per determinats estils de vida.

chomsky

Video, ergo sum

A diferència de la força emparada en els sistemes totalitaris, en els països democratics, el control s’exergeix organitzadament i mitjançant un monopoli psicològic no coercitiu pacífic.

Si la imatge és utilitzada per la fabricació del consens, també presenta una característica singular en els nostres dies: la tendència a l’espectacularitat. Els mitjans cerquen allò insòlit, busquen lo extrahodinari que transforma la informació en mercaderia capaç de generar beneficis. En la imatge informative, l’efecte espectacle preval sobre el contingut informatiu.

La imatge, per la seva pròpia naturalesa, es dirigeix més a l’afectivitat de les persones que a la raó. Aquesta emotivitat i irracionalitat és la base del funcionament dels llenguatges audiovisuals els mitjans de la informació de masses.

La informació en clau d’espectacle aconsegueix persuadir, determinar creencies, orientar i modelar conductes sense la necessitat d’emplear accions coercitives ni violentes.

Les dues estratègies bàsiques de les indústries de la informació són: el mimetisme mediàtic (cubrir informació rellevant social en el temps real- imatges preses en directa) i la hiper-emoció (èmfasis amb el que s’accentuen els aspectes més emotius de la informació, al contrari de la frivolitat conceptuel i el rigor científic – relacionem que si la informació emociona, és vertadera).

Els informatius de TV senten especial atracció per «l’espectacle del aconteixament», demostrant fins a quin punt la informació com a imatge-espectacle ha provocat un shock emocional a escala planetària en diferens successos.

La vigilància crítica quan consumim imatges és molt escassa i, en el cas de la TV, la relació hipnòtica és la més freqüent. La TV «sap» que pot determinar els gustos del públic. La TV educa al públic segons els interessos de les firmes anunciants.

11 de setembre de 2001: viatge a la hiperrealitat

El estatut de veritat que poseeixen els mitjans es fonamenta en gran part en el poder del objectiu de les càmeres capturadores de les imatges, sense pensar també, que, a vegades, el que ens fa veure el món també ens impedeix veure part d’ell. Ens trobem doncs, que en molts casos les imatges són exagerades o manipulades per aconseguir un efecte de «realitat espectacular».

Però el dia 11 de setembre del 2001, les imatges de TV no van haver d’esforçar-se massa per aconseguir l’efecte de «realitat espectacular». Els telespectadors estàvem sent testimonis oculars d’un aconteixament mediàtic sense procedents. No es tractava d’una representació planificada ni d’una escena de cinema catestrofista, sinó la sublimació del teorema òptic de la existència. Aquelles imatges sí que van valdre més que mil paraules.

Si abans deiem que allò que ens permet veure el món també és el que ens l’impedeix veure, podem afirmar que ha desaparegut de la terra altres situacions de conflictes en altres àrees geogràfiques i polbles -> no hi ha referència sobre la situació desesperada d’Àfrica subsahariana, ni la desnutrició, ni les sequeres de centroamèrica… ni, fins i tot, altres esdeveniments de la història recent.

 

 

Tema 6: Figures retòriques

Les figures en la construcció del missatge

Anàlisi dels recursos semàntics. La semàntica estudia la substància del significat. Segons Ricarte, la publicitat es basa casi per complet en la utilització del llenguatge i en la forma en que aquest llenguatge és descodificat pel receptor. En com les persones que reben el missatge publicitari ifentifiquen el producte, recorden el seu nom o es senten atretes per algun motiu aliè al producte. En definitiva, elements suggerents units a einestècniques de penetració a la memòria. La publicitat ha de traspassar tres trams comunicacionals: identificació, informació i persuassió. Han de cridar l’atenció i arribar a un objectiu tèncic d’interpretació correcta dels significats.

ELEMENTS PREVIS AL ÚS DE FIGURES RETÒRIQUES: elements que s’han de considerar:

  • La selecció de paraules. Riquesa del lèxic, semàntica històrica, lexicologia… s’ha de tenir present.
  • Clases de sustantius que poden aparèixer en el text (propi, comú, concret, abstracte).
  • Eufemismes. Figures suavitzadores de expresions dures (gran per gordo).
  • Característiques del lèxic pel seu origen, procedència i mitjà social. Arcaïsmes, cultismes, neologismes, germanismes, anglicismes, americanismes, barbarismes…
  • Proverbis, frases fetes…
  • Elements emotius i afectius del lèxic.
  • Paraules clau que no traslladen idees recorrents i centrals.
  • Paraules testimoni (valors de època).
  • La polisemia (barreja del valor semàntic i contextual).

El llenguatge publicitari es caracteritza per la connotació i es recolza en el joc de significats:

  • Polisèmia voluntaria, jocs de paraules, ambigüetat conscient, ironia.
  • Polisèmia històrica (paraules amb significat diferent en diferents èpoques).
  • Homonímia: Homonímia parcial (diferencia significat i gramàtica: baca i vaca); homonímia absoluta (significat contextual); homonímia gramatical.
  • Antonímia (oposició de significats: antonímia gramatical i antonímia de lèxic.
  • Sinonímia: varis significants amb un mateix significat.

CANVIS SEMÀNTICS I FIGURES RETÒRIQUES

Cambis semàntics: elements de transferència del significant, semblança de significat… són:

  • La metonímia: designar una paraula amb una altra que hi guarda alguna relació. Transferència del significat de la paraula ausent.

 

  • La sinècdoque: tipus de metonímia. Una part d’una persona o objecte designa tot el seu conjunt. (Hi ha un llibre per cap).

  • Antonomàssia: sinècdoque en la que es designa quelcom com el nom de tot, per la fama (Kleenex).
  • Metàfora: comparació encara que no apareixin dos elements (el real i l’irreal). L’estructura pot ser: metàfora impura (apareixen els dos elements de la comparació); metàfora sinestèsica (barreja sensacions visuals, auditives, tàctils…); metàfora descriptiva (el pla real dóna plans evocats); metàfora pura (desapareix el terme real i només apareix l’irreal).

  • Alegoria: una imatge continuada al llarg d’un text (tot és una metàfora).

  • Paràbola: narració alegòrica amb final moral o educatiu.
  • Símbol: forma part d’un dels elements més importants de la comunicació publicitària: la identitat corporativa gràfica. Tracta en suggerir una realitat a través d’un objecte, dibuix o altre cosa. (La creu significa cristianisme). Dos components: el sensorial (representació mental d’un objecte), l’intelectual (associació i connotació que es dóna al element sensible).

La publicitat també es mou en el terreny de les descripcions. Hem de mencionar el retrat; la pragmatografia, la topografia i la cronografia. Les principals figures són:

  • Prosopografia: descripció física d’un animal o persona.
  • Etopeia: descripció de valors espirituals, morals o caràcter.
  • Hipèrbole: exageració.

  • Exclamació: fixa l’atenció.

EXCLAMACION

  • Prosopopeia: atribueix sers inanimats propietats d’èssers animats.

  • Antítesi: antonímia utilitzada amb fins literàris o publicitaris de forma intencionada. Ús paral·lel de termes antònims.

ANTITESIS

  • Paradoxa: contradicció. Doble sentit.

  • Ironia: s’afirma el contrari del que es pnsa.

  • Gradació: clímax. Les emocions van creixent progressivament fins arribar a un alt nivell.

  • Comparació: establiment de similitut entre dos conceptes.

COMPARACION

  • Retruc: composició de dues frases que contenen els mateixos elements però en funció diferents.
  • Aliteració: repetició de sons amb la finalitat de provocar certs efectes o imitar algun so de la natura.
  • Onomatopeia: transmissió d’un so o soroll. Reforcen el text.

  • Paranomasia: semblança fonètica de paraules o grups de paraules.
  • Asíndeton: eliminació de conjuncions per donar al text un major ritme.
  • Polisíndeton: repetició de conjuncions, resta ritme i dóna lentitud al missatge.
  • Anàfora: repetició d’una paraula al principi de cafa frase o vers. Si es dóna la repetició al final de cada frase es dirà epífora.
  • Hipèrbaton: aliteració del ordre lògic de les paraules.

  • Oxímoron: aprocimació de dues paraules de significat contrari. Valor expressiu.

  • Lítote: es nega per afirmar.
  • Pretenció: s’afirma que no es diu o que no es dirà però ho acaba dient.
  • Zeugma: omisió d’alguna part de la comunicació.
  • La pregunta retòrica: pregunta que no espera resposta.

  • Extrangerisme: utilització de paraules en altres idiomes.
  • Epanalepsis: apareix la mateixa paraula al principi i final de la frase.
  • Pleonasme: repetició o aclaració innecessària per què és òbvia.
  • Parèntesi: es comença una informació i, abans d’acabar-la, s’intercala una altra.
  • Metagrafo: Desordre ortogràfic.
  • Elipsis: desaparició intencionada d’algún element del missatge.

ELIPSIS

  • Assonància: paraules que s’assemblen entre sí.Rimes semblants (major memorització i penetració).

 

Tema 5: L’anàlisi semiòtic

EL SIGNE

Etimologia: del grec «extreure una part de». Referir-se a quelcom del qual ha sigut extret.

FUNDADORS DE LA SEMIÒTICA/SEMIOLOGIA

Semiòtica: ciència de la significació. Fonts: Charles Sanders Peirce i Ferdinand de Saussure. Consisteix en preguntar-se de quina manera les coses es converteixen en portadores del significat.

Diferència entre semiòtica i semiologia:

Semiologia: es vincula més a la tradició europea. Ferdinand de Saussere la defineix com «la ciència general de tots els sistemes de signes gracies als quals els homes es comuniquen entre ells». Caràcter humà social.

Semiòtica: tradició anglosaxona i és més generalitzat. Charles Sanders Peirce la defineix com a «doctrina casi necesaria o formal dels signes». Caràcter lògic formal.

FERDINAND DE SAUSSURE

  • Diferencia entre els conceptes de «llengua» i «llenguatge». El llenguatge és un conjunt o sistema de signes, és la totalitat, i una de les seves parts, és la llengua. Sense ajuda dels signes seríem incapaços de distingir dues idees de manera clara. El llenguatge és un substitut simbòlic de la realitat i un sistema de signes.
  • Estructura dels missatges verbals a partir de les operacions (mentals) de selecció i combinació (sintaxis). El missatge està estructurat per paraules, efectuant la comunicació. El coneixament de símbols té a veure amb el creixament dels individus en aspecte mental i també emocional.
  • La llengua és un sistema de signes que expresen idees. És el conjunt de conversacions verbals necessaries adoptades per a la societat per permetre la comunicació.
  • La parla és una pràctica capaç de dipositar-se en la llengua en els subjectes perteneixents a una mateixa comunitat.
  • Llengua i escriptura són dos sistemes de signes diferents. La escriptura representa a la llengua.
  • El signe lingüístic és una entitat psíquica de dues cares en les que s’uneix un significant (imatge aucústica) i un significat (concepte). La paraula és la «cosa», mentre que el «signe-llengua» és el resultat de pensar científicament tal paraula-cosa. Estructura dual del signe-llengua: significant + significat.

CHARLES SANDERS PEIRCE

El signe pateix una descomposició de tres instàncies:

  1. El signe o representació: és quelcom que està per a algú o per algo, d’alguna manera i disposició.
  2. L’interpretant: el signe es dirigex a algú i crea en la ment d’aquesta persona un signe equivalent o més desenvolupat. Aquest signe esdevé l’intèrpret del primer.
  3. Fonament del representat: el signe està per alguna cosa, el seu objecte. El coneixament té sempre per objecte a un altre coneixament.

En el signem cap dels tres components tenen sentit per sí sols. Captura de pantalla 2014-04-24 a las 10.57.59

En relació al referent (la cosa al que es refereix o designa), el signe pot ser classificat en:

  • Icona: signe que poseeix una semblança o analogia amb el seu referent. (Fotografia, estàtua, esquema, pictograma…)

4d3525ec25a1e05b8f30eb1fb3001cc6

  • Indici: signe que manté una relació directe amb el seu referent o allò que produeix tal signe (el terra mullat és indici de que ha plogut, les petjades és indici del pas d’algun animal o persona…)

f18fb7a81e9b1576713a78247a6a8f4d

  • Símbol: signe amb el qual manté amb el seu referent una relació arbitrària, convencional (les paraules parlades o escrites, la creu roja…)

8a1d0600e7061299c2ce7af0c62a4551

CHARLES MORRIS I ELS NIVELLS DEL LLENGUATGE

Charles Morris va ser un important sistematitzador de la semiòtica. La va classificar en tres branques: la sintaxis, la semàntica i la pragmàtica.

El llenguatge verbal està constituït per oracions, grups de paraules combinades. Aquestes paraules són significants i formen oracions enllaçades amb una relació sintàctica.

Nivell SINTÀCTIC: relacions formals dels signes entre sí. La sintaxis estudia la relació dels signes entre sí i la combinació de paraules.

Nivell SEMÀNTIC: estudia la relació de significat entre signe i referent.

Aquests dos primers nivells influeixen entre sí, ja que si jo canvio la combinació de les paraules, el significat varia. També si cambiem el significat la frase pot deixar de tenir sentit i llavors hem de canviar la sintaxis. Les relacions que s’estableixen són donades per l’acord de certes regles (sintàctiques, gramaticals i lògiques).

  • Regles semàntiques: especifica quin significat hem de donar-li a determinats significants.

Nivell PRAGMÀTIC: aspecte utilitari del llenguatge. Per a què serveix al home el llenguatge i com l’utilitza. Relacions dels significants amb l’intèrpret. Relació del llenguatge amb la conducta de les persones.

Qualsevol activitat humana implica sempre dir quelcom (semàntica), de determinada manera (sintaxis) i amb algun propòsit (pragmàtica).

MARSHALL McLUHAN

Segons aquest autor, la relació del mitjà amb el receptor és, fins i tot, més important que el propi missatge. Sosté que els mitjans estan evolucionant.

LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE (ROMAN JAKOBSON)

Al establir qualsevol procès de comunicació, la nostra intenció principal és comunicar un determinat contingut a un receptor, tot i així, l’ús del llenguatge pot desencadenar moltes altres funcions.

  • Funció referencial: defineix les relacions entre el missatge i l’objecte. Informació objectiva, observable i verificable.
  • Funció emotiva: defineix les relacions entre missatge i emisor. Actitud respecte l’objecte.
  • Funció connotativa: relació entre el missatge i receptor. Inteligència o afectivitat del receptor.
  • Funció poètica o estètica: relació del missatge amb ell mateix. Arts.
  • Funció fàtica: afirmar i manté la conversació o la deté.
  • Funció metalingüístics: defineix el sentit de les paraules amb risc de no ser compreses pel receptor.

ROLAND BARTHES

L’ANÀLISI DE LA IMATGE

Actualment, la comunicació i el poder comunicatiu de la imatge s’ha convertit en un factor fonamental de la nostra societat. La informació ha de ser asimilada ràpidament amb un llenguatge visual (o audioviual). En la lectura i interpretació de les imatges es posen en pràctica diferents competències de l’èsser humà:

  • Competència iconogràfica: permet identificar les formes i associar-les al món real.
  • Competència enciclopèdica: arribarà fins on arribi la nostra memoria visual del món.
  • Competència lingüística-comunicativa: possiblitita descriure mitjançant paraules el contingut d’una imatge.
  • Competència modal: permet identificar espais i temps diferents.
  • Competència estètica: valora el component estètic.
  • Factor ideològic: medita la visió de la imatge segons la pròpia ideologia del receptor. Nivell connotatiu.

 

Teoria del color

El color en sí no existeix, no és una característica del objecte, sinó una apreciació subjectiva nostra. Podem definir-ho com una sensació que es produeix en resposta a l’estimulació de l’ull i als seus mecanismes nerviosos, per l’energia lluminosa de certes longituda d’ona (ones visibles entre els 400 i 700 nanòmetres).

Quan percibim un objecte d’un color determinat, és que la superfície d’aquest reflexa una part del espectre de llum blanca que rep i absorveix les demés. La llum blanca està formada per tres colors bàsics: vermell, vers i blau. En el cas del vermell, per exemple, aquest absorveix el verd i el blau i reflexa la resta de la lum que és interpretada per la retina com a color vermell.

El color és un element bàsic a l’hora  d’elaborar un missatge visual. El color també crea experiències i transmetre sensacions, arribant als nostres sentits.

El color està present en tots els aspectes de la identitat empresarial de la marca.

El cercel cromàtic: l’ull humà pot distingir uns 10.000 colors. Tres dimensions físiques: saturació, brillantor i tonalitat.

El negre és la barreja de tots els colors. En el cercle cromàtic podem distingir:

– Colors primaris: vermell, blau i groc. Segons en quin àmbit, podem trobar tres jocs de colors primaris:

  • Per artistes i dissenyadors: vermell, groc i blau. D’aquests colors es poden obtenir tots els altres.
  • Primaris adjectius: vermell, verd i bla. Els primaris de la llum. En ciència i imatges de monitors.
  • Primaris sustractius: magenta, groc i cyan. Per impresores.

– Colors secundaris: verd, violeta i taronja

– Colors terciaris: barreges entre primaris i secundaris

La tonalitat: el matís del color. Barreja de un color amb blanc i negre. Distingim:

– Tons càlids: aquells que associem amb la llum solar

– Tons freds: aquells que associem amb la llum de l’aigua

La brillantor: intensitat o nivell d’energia. És la lluminositat d’un color.

La saturació: relacionada amb la puresa cromàtica o falta de disolució amb el blanc. Quan més saturat està un color, més pur és i menys barreja de gris té. Els colors més saturats transmeten tensió, i els menys, sensacions tranquil·les i suaus.

LLUM I PIGMENT

Quan manegem colors, no utilitzem la llum, sinó pigments. El pigment és la síntesi sustractiva, la qual apliquem sobre les superfícies per sustreure la llum blanca per part de la composició espectral. (SÍNTESI SUSTRACTIVA). Tots els objectes (menys els transparents) poseeixen unes molècules anomenades pigments, que tenen la facultat d’absorvir determinades ones de l’espectre i reflectir altres.

INTERACCIONS DEL COLOR: ARMONIA I CONTRAST

Cap color pot ser evaluat al marge del seu entorn. Un mateix to pot semblar diferent quan es col·loca sobre diferents fons. Existeixen dues formes bàsiques compositives del color:

  • Armonia: coordinar els diferents valors que el color adquireix en una composició. En totes les armonies cromàtiques trobem tres colors: un dominant, un tònic, i un de mediació. La barreja de colors consisteix en trobar relacions entre els tons, permetent combinar amb armonia i equilibri tots els colors d’un disseny.
  • Contrast: quan en una composició, els colors, no tenen res el comú: contrast de to, contrast de clar/fosc, contrast de saturació, contrast de quantitat, contrast simultani, contrast entre complementaris, contrast entre tons càlids/freds.

050e7269842ad12a64244e8bf70a3b1e

ESCALES I GAMMES

  • Escales cromàtiques: els valors de la tonalitat s’obtenen barrejant els colors purs amb el blanc o negre.
  • Escales acromàtiques: escala de grisos.

Gamma: escales formades per graduació d’un color cap a blanc o negre. Trobem escales monocromes (intervé un sol color + blanc/negre) i escales cromàtiques.

IMPORTÀNCIA I SIGNIFICAT DEL COLOR

El color és un element expressiu.

Color denotatiu: és utilitzat com a representació de la figura realista o natural. Distingim el color icònic (color identificador, ex: vegetació-verd), saturat (imatge cromàtica exagerada: il·lustració, televisió, cartells…) o fantasiós (manipulació del color).

Color connotatiu: factor psicològic, simbòlic, estètic. Subjectiu.

EL SIGNIFICAT DELS COLORS > el llenguatge dels colors

0a32f0b47176dffe711451b132a7f0bc

d69b93f8fa40c9333ce097c86a2d5cd3

 

6be20509c9db324c729669d228e0cbae

La composició visual

Factors principals de l’organització formal en una lectura bidimensional o projectiva de la composició.

Pes i força visual

Tot el que no sigui un vuit uniforme serà percebut com un joc entre tensions dirigides i forces.

El pes visual és una qualitat de l’objecte que difícilment es pot medir, ja que són molts factors els que influeixen i alteren aquesta quantificació. En el pes visual influeixen, entre d’altres, els segënts factors:

  • Tamany: més tamany, més pes.
  • Color: els colors càlids pesen més que els freds.
  • Ubicació: les figures no centrades o que no coincideixen amb algun dels eixos principals (horitzontal, vertical, diagonal), pesen més que les que sí que coincideixen.
  • A major profunditat o llunyania, més pes.
  • Quan més a dalt, més pes que a baix.
  • A la dreta més pes que l’esquerra.
  • Tons: els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clars.
  • Si hi ha el mateix fons, té més pes aquella figura que més contrasta.
  • Una zona negra ha de ser major que una alatra blanca per contrapesar-la
  • Forma: una forma irregular pesa més.
  • El caràcter compacte de la forma respecta al seu centre, és més pesat que la dispersió d’aquesta.
  • La orientació vertical és més pesada que la oblícua i aquesta és més pesada que la horitzontal.
  • Pel tema representat, en funció dels desitjos i pors dels espectadors, com per exemple una cara, pesa molt més.
  • Per la seva complexitat formal o per la pròpia miniatura, pot exercir fascinació, augmentant el pes.
  • El coneixament previ a la densitat o resistència dels materials. (El plom pesa més que el vidre).

Elements que componen una força visual: punt d’aplicació, intensitat i direcció.

Factors que intervenen en la direcció:

  • Atracció del pes dels elements veïns: entre els objectes pròxims, podem localitzar el vector resultant de la interrelació en funció del pes.
  • Atracció dels eixos dels esquelets estructurals de les formes, els quals solen decidir la direcció del vector i generar repulsió o atracció entre objectes.
  • Línies visuals o direcció de mirada.
  • Influència dels quatre eixos fundamentals de la representació.

La semeblança > factor principal del ritme. Crea vincles. Recurso: simetria. S’utilitza tant per nivelar com per aguditzar.La semblança també és responsable de la polisemia del llenguatge visual (metàfores visuals). Creació de metàfores abstractes.

Equilibri i proporció

Esquemes d’equilibri principals:

  • Centrals: un sol accent fort (retrat tradicional).
  • Binaris: dos figures o grups, típic de les composicions simètriques.
  • Jeràrquics: constitueix accents que van des del més fort al més dèbil.
  • Atonals: moltes unitats iguals, creant textures.

Dos típus d’equilibri:

  • Estàtic: simetria, facil de trobar en els esquemes centrals, binaris i atonals.
  • Dinàmic: forces desiguals. Esquemes jeràrquics.

La proporció: estableix una relació aritmètica entre les diferents parts del tot. Armonia de la forma. Proporció àuria: és la més aarmoniosa de les proporcions (= multiplicar la lungitud més llarga x 0,618). Hi ha nombrosos logotips que estan creats amb proporcions àuries.

L’espai pictòric: Més altura d’un objecte, més pes (ja que va en contra de les forces de la gravetat).

Direccionalitat d’esquerra a dreta (influència de la cultura occidental). La publicitat juga amb aquest factor, ja que pretén crear resistència i cridar l’atenció de l’espectador, situant moltes direccions de dreta a esquerra (sentit contrari a la lectura) per atrapar a la mirada del lector.

 

Tema 4: L’anàlisi formal de la imatge

1. ELEMENTS FORMALS MORFOLÒGICS PRIMARIS

Elements morfològics: elements esencials pel sentit, el qual depén de les formes. L’espai i el temps són fonamentals pel sistema perceptiu. En la representació fixa trobem:

  • El punt: la unitat que representa la part més petita d’un espai. Dimensió, color i límits del punt són variables i relatius. La seva funció depèn de tres factors:
    • La ubicació: pot determinar la sensació d’estabilitat o inestabilitat. Anistropia: l’espai no és simètric i tenen més valor unes zones que d’altres. Els elements situata a la part superior són més importants.
    • El contrast: cromàtic amb altres elements (el fons)
    • Posició relativa: si estem davant d’un punt aïllat o interactua amb altres elements. Pot fprovocar exectes de textura o moviment.

El punt pot presentarse de manera implícita. N’hi ha tres tipus:

    • Centres geomètrics: poden coexistir amb altres centres dinàmics (punt més important de la composició).
    • Punt de fuga: constitueixen els pols i orienten la mirada del espectador.
    • Centres d’atenció: corresponen amb les zones del quadre que atreuen l’atenció visual de l’espectador.

slide-8-728

  • La línia: formada per una successió de punts o bé uneix, per inducció, dos punts. Funcions plàstiques: aporta profunditat a la composició, crea sectors de direcció, separa planos i organitza l’espai, pot contribuir a donar volum als objectes, representa la forma i l’estructura d¡un objecte.

slide-23-728

  • El pla: es defineix en funció de la bidimensionalitat i la forma. Suport on descansen tots els elements morfològics. Està relacionat amb l’espai i s’hi poden articular diferents subespais per crear profunditat. Condiciona la significació plàstica de la imatge.
  • El color: determinat per la longitud de l’ona, la saturació i la lluminositat. Funcions plàstiques: contribueix a la creació de l’espai plàstic de la imatge, creant dos tipus de perspectiva (cromàtica-bidimensional; valorista-tridimensional); té una gran capacitat per crear ritmes espacials mitjançant la saturació; pot provocar sensacions tèrmiques; sensacions de profunditat; determina la composició mitjançant contrastos…
  • La forma: determinant extern de la matèria. L’estructura és la disposició interna, mentre que la forma és l’apariència. La forma pot canviar, mentre que l’estructura no. Representació de la forma mitjançant:
    • Projecció: adopció d’un punt de vista fix. Tercera dimensió.
    • Escorç: cos en posició oblíqua o perpendicular al nostre nivell visual. Produeix tensió i dinamisme a la imatge.
    • Traslapo: representació incompleta de la figura mitjançant superposició. Favoreix a la tridimensionalitat, a la profunditat i cohesiona la composició.

slide-37-728

  • La textura: efecte de superficie que dóna materialitat a l’objecte. Cohexisteixen propietats òptiques i tàctils, afectant als sensors del tacte i de la vista. Genera diferents efectes de relleu, profunditat…

slide-96-728

2. ELEMENTS DINÀMICS I ESCALARS

Elements dinàmics: aquells que activen la inmobilitat d’una imatge fixe, mobilitzant i conformant l’estrucura temporal de la imatge. Es poden donar dos tipus de temporalitat:

  • Seqüència: determinada per una successió (narració) amb formats visuals horitzontals que permeten un recorregut de la imatge.

muybridge

  • Simultaneitat: denominada per la idea del present.

Els elements dinàmics són inmaterials i intangibles i conribueixen a crear la sensació de moviment:

  • La tensió: conceptes de força i direcció. Es pot produir mitjançant el joc de proporcions d’una imatge (lluita entre dos tendències antagòniques i oposades), la oreientació oblícua (la diagonal) i la distorció de la forma.

baixa

  • El ritme: relacionat amb el temps. Combina la estructura (ordenació dels elements) i la periodicitat (repetició-successió).

Elements escalars: el tamany, escala, proporció i format. Són elements que tenen a veure amb la quantitat. Relació entre la realitat i entre les parts d’un tot.

  • Tamany: factor que determina la identificació dels objectes que ens rodegen. Creació del pes visual, el qual pot incrementar, dinamitzar l’espai de la profunditat o motivar la creació d’un impacte visual directe.
  • Escala: permet entendre l’espai visual que ens rodeja. Permet la ampliació o educació del tamany sense alterar les seves proporcions estructurals. Trobem l’escala externa: relació entre el tamany absolut i el seu referent (mapes, maquetes…) i l’escala interna: relació entre l’objecte representat i el tamany global de la pròpia representació (diferents plans  que caben en una imatge d’una pel·lícula cinematogràfica). L’escala està determinada pel tamany de l’objecte, la distànica que el separa de la càmera i la distància focal.
  • Proporció: relació quantitativa entre un objecte i les seves parts constitutives. El seu fonament és la mesura. Relacionada amb el cànon que estableix una proporció fixe entre les parts que componen un tot.
  • Format: proporció interna del quadre. Implica una relació entre dos orientacions de l’espai (la horitxontalitat i la verticalitat). Límits i marcs. Format circular.

3. LES ESTRUCTURES COMPOSITIVES

Composició visual: distribució d’una sèrie limitada de motius iconogràfics sobre una superfície tancada. La composició està lligada a l’ordre posat que tracta d’estructurar la imatge.

L’ordre, segons les teories de Gestalt, es pot definir com la manera d’organitzar una estructura de la forma més simple possible, generant un impacte visual directe. Exiteixen esquemes simples i complexos.

La imatge se’ns presenta com un camp de forces dinàmic. La força es pot definir com una tirada que determina la nostra mirada, dirigint-la cap a un lloc concret, amb una intensitat i direcció determinada. Els punts més forts per aconseguir una composició equilibrada estan en funció del esquelet estructural del quadre. L’equilibri perceptiu no requereix simetria, sinó que ve determinat pel pes visual i la direcció

Pes visual: zona a la que tendeixen els elements. Un element dinàmic està determinat per vuit factors principals:

  1. Ubicació sobre la superfície del quandre: tindran més pes visual aquells elements que estiguin situats a la part superior de la imatge, aquells que s’allunyin del centre i les imatges situades a la dreta.
  2. Tamany: un objecte més gran serà considerat el de major pes visual.
  3. Les formes irregulars pesen més que les regulars, ja que criden més l’atenció.
  4. Color: els clars i brillants tenen més pes que els foscos i opacs. Els colors càlids també pesen més que els freds.
  5. Profunditat espacial: quan més profunditat, més pes visual.
  6. Textura: els que tenen una textura rugosa pesen més que els que presenten una textura llisa i suau.
  7. Aïllament: els objectes aïllats tendeixen a cridar més l’atenció i, per tant, pesen més.
  8. Interés intrínsec: els objectes poden tenir més pes visual en funció de la participació afectiva que produeix a l’espectador. Els rostres humans tenen molt pes visual

img004

Direcció espacial: determina la nostra percepció. Orientació espacial.

  • Camp visual: coordenades perceptives bàsiques.
  • Orientació ambiental: disposició del marc general en la que s’incerten els objectes.

La composició és l’art de distribuir les forces visuals d’una imatge per aconseguir la sensació d’equilibri.  Podem trobar dos sistemes compositius bàsics: el sistema cartesià i el sistema concèntric. Els dos donen gran importància a la part central, la qual aporta estabilitat. Cal distingir entre dos tipus de centre:

  • Centre geomètric: donat per la pròpia estructura i el creuament de línies diagonals.
  • Centre dinàmic: focus principal d’un camp de forces.

Les composicions poden ser:

  • Cercades: l’asumpte principal predomina en la zona central.
  • Obertes: situen l’element principal fora del camp visual o bé que donen un predomini als laterals del quadre.

4. LA IMATGE SEQÜENCIAL

4.1. Pla, escena i sqüència

Les seqüencies es caracteritzen per representar el pas del temps. Descriuen situacions i per tant, té un caràcter d’imatge narrativa. El cinema es defineix pel moviment aparent de li donen les imatges seqüencials, aquesta, té un principi i final i el seu model de relat clàssic està pensat en funció de tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Una imatge seqüencial consta de tres parts:

  1. Seqüència: fragment que conté una certa unitat temàtica. Representa un espai i temps més o menys homogeni i pot estar composta per diferents escenes.
  2. Escena: paràmetre que té una certa unitat espai-temporal que transcurreixen al mateix escenari. Es pode incloure diferents plans de montatge.
  3. Pla de montatge: fragment que té la unitat espai-temporal més reduïda. Es troba entre dos talls.

L’enquadrament deifneix un límit espacial, mentre que el pla, defineix un límit temporal. L’enquadrament marca el valor de la imatge, la densitat dramàtica i especifica la funció semàntica. L’enquadre pot variar de posició i per tant, la nostra percepció del personatge pot canviar.

En el pla es reprodueix el unt de vista que adpota la càmera. Orígen de la mirada. A l’hora d’analitzar un enquadrament d’una seqüència existeixen diferents tipus d’angulació de càmera:

  • Frontal: la càmera capta l’escena de cares. Cinema clàssic

toy_story

  • Picat: capta l’escena de dalt a baix. Rebaixa el personatge.

00

  • Contrapicat: la càmera capta l’escena de baix a dalt.

cpntrapicado

  • Cenital: punt de vista des de dalt, vista d’ocell.

800-the-hitpdvd_01911

  • Oblicu: posició torçada. Afegeix tensió. Moviments de càmera:
    • Travelling: trasllat de la càmera seguint un personatge o descrivin l’escena mitjançant un trípode.
    • Panoràmica: sense trípod. Moviment limitat. Presenta l’escenari.
    • «Barrido»: moviment molt brusc que distorciona la imatge i serveix per marcar les transaccions d’una escena a una altra.
    • Moviment de càmera en mà: imatges casseres. La càmera es mou constantment.

L’art cinematogràfic presenta infinites possibilitats. Pot jugar amb els tamanys, punts de vista, temps, colors, llums, ombres…

Destaca l’ús del primer pla ja que introdueix un canvi radical en la nostra relació amb la imatge del subjecte humà.

4.2. Camp i fora de camp

L’enquadrament defineix un camp visual: proporció del espai representat dins dels límits del quadre. Sense límits no hi ha quadre, ni imatge ni composició.

El camp és un espai profund representat sobre una mirada plana. Aquest camp visual ens informa sobre un tot imaginari, un espai global que pot prolongar-se més enllà dels límits de l’enquadrement.

Espai off o fora de camp és l’espai imaginari que queda fora de l’enquadrament.

El conttracamp és l’espai en off contrari al camp. Es pot desdoblar en contracamp homogeni (localitzat dins la pròpia ficció cinematogràfica) i l’heterogeni (lloc habitat per l’espectador, on es desplega l’equip tècnic).

4.3. Narració i punt de vista

La narració està directament associada amb la percepció del temps per part del subjecte i amb l’experiència subjectiva del temps. La narració és un conjutn organitzar de significants que constitueixen una història i suposen una organització temporal > plantejament, nus i desenllaç.

Tres dimensions de temps: present, futur i passat. Flashback: salt cap enderrera de la història; Flashforwars: salt cap endavant.

El punt de vista està determinat per la posició i la resposta de l’espectador davant el que veu a la pantalla. Les imatfes d’una pel·lícula estan condicionades per la posició de la càmera, que proposa una mirada.  El punt de vista s’organitza a través de:

  • Punt de vista distanciat: punt de vista exterior, objectiu. Els aconteixements es miren des de fora i exclueixen els punts de vista particualars.
  • Punt de vista subjectiu: implica la identificació de la mirada del cineasta amb la mirada del protagonista. Punt de vista del protagonista.
  • Hipersubjectiu: apropament del objecte a una escala gegantina.
  • Semisubjectiu: tècnica mixta entre el punt de vista objectiu i el subjectiu.
  • Punt de vista heterogeni: no es correspon a cap personatge. Posa de manifest la mirada del director.

4.4. Teoria del montatge

L’articulació d’imatges en el cinema es realitza mitjançant el montatge: operació destinada a combinar determinats fragments visuals per produir un sentit i un significat als espectadors.

EL montatge aporta signifiació a partir de la juxtaposició de dues imatges. Les dues funcions plàstiques més importants del montatge són:

– El montge fabrica un temps artificial, sintètic, relacionant blocs no continus en la realitat.

– Té capacitat de crear un ordre seqüencial.

Dos tipus de muntatge:

  • Fragmentat: es juga amb l’elipsis. Combina diferents punts de vista heterogenis.
  • No fragmentat: respecta la unitat espacial i temporal.

El muntatge també admet diferents tipus de funcions:

  • Sintàctica: fa possible les connexions entre elements heterogenis.
  • Semàntica: funció més estètica. Té a veure amb el significat implícit de la imatge, amb el contingut.
  • Rítimica o formal: ús formalista, esteticista del montatge. Articulació de temps i ritmes (ex: videoclip).

Tema 3: La realitat i la representació de la imatge

1. TIPOLOGIA DE LA IMATGE

> Classificació segons S. Vilafañe i N. Minguez: existeixen sis variables

1. Nivell de realitat: grau d’iconicitat > escala > grau de similitud entre la imatge i el seu referent.

Maquetación 1_Página 1 copia

2. Simplicitat estructural: aspectes formals de la imatge > anàlisi.

3. Materialitat de la imatge:

    • Mental: no manipulables. Dins del nostre propi cervell. (Al·lucinacions, somnis…)
    • Natural: no manipulables. Són les imatges de percepció ordinària que veiem realment.
    • Creades: manipulables. Diferents suports. (Obres d’art: quadre, dibuix, )
    • Registrades: manipulables. Es requereix tecnologia. S’obtenen a través d’un registre d’informació. (Fotografies, pel·lícules…)

4. Definició estructural:

    • No construides: imatge natural, pura.
    • Construides: imatges de segon grau, creades per diversos instruments:
      • Cristalitzades: imatges construides que es manifesten fixes en un suport:
        • Registre mecànic depenen d’un aparell tècnic
        • Manuals. creades manualment. No es poden repetir iguals
      • No cristalitzades: no estan fixades es un suport. Tenen un lloc i temps present. Desapareixen quan s’acaba la posada en escena:
        • Representatives: obres de teatre. No admet desaparició de les figures.
        • Espectaculars: les imatges desapareixen. Circ

5. Comprensió del sentit:

    • Dennotat: el que és. El que veiem. Objectivament
    • Connotat: el que significa, el que ens transmet i no veiem. Subjectivament

6. Generalització de la imatge

2. L’ANALOGIA I LA REPRESENTACIÓ

Analogia: permet establir una relació entre el que veiem i el concepte que nosaltres tenim de l’objecte. Aquesta compta amb un doble aspecte:

  • Espai: duplicació de certs aspectes de la realitat visual.
  • Mapa: la representació de la realitat passa per una sèrie d’esquemes mentals de selecció.

Dos grans sistemes històrics de representació:

  • Abstracte o conceptual
  • Mimètic o d’imitació

La major part de l’art occidental ha estat mimètic > plasmació de la realitat. Capacitat per enganyar l’ull humà.

S. IX: aparició de la fotografia:

  • Canvi radical de les formes
  • L’analogia busca la trampa, apareix el terme «trampantojo».

Tres tipus de modelació visual de la realitat:

  • Representació
  • Síbol
  • Signe

3. DEL SIGNE ICÒNIC A L’EMPREMTA

  1. Per a la comprensió d’una imatge és necessari el llenguatge per donar-li un significat
  2. Jacques Aumont diu que no hi ha imatge purament icònica, per compendre’s falta el llenguatge verbal
  3. La idea de la imatge i la percepció està condicionada pel llenguatge
  4. Nombrosos especialistes han pensat la imatge seguint criteris purament lingüístics (semiòtics) sota la categoria de SIGNE ICÒNIC (ikon: imatge en grec)
  5. La semiòtica és la ciència que estudia els signes i els sistemes de comunicació
  6. Els psicòlegs analitzen la imatge com un estímul perceptiu
  7. Els psicòlegs analitzen la image com un estímul perceptiu
  8. El codi és el camp associatiu, les connexions entre els diferents elements
  9. Greimas diu que la forma podria ser considerada com aquella que es manifesta i la imatge com la unitat de manifestació autosuficient
  10. La denotació estaria limitada al sistema significatiu ERC
  11. Roland Barthes diu que la imatge té una significació semàntica que ell identifica amb la connotació

Diferències entre signes lingüístics i les imatges concebudes com a petjades:

Signe lingüístic és discret, abstracte, universal, arbitrari, codificat i neutre.

4. TIPUS DE REPRESENTACIÓ SEGONS LES CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES DEL SUPORT

Les representacions visuals canvien en de funció quan es modifica el context o quan són interpretades pes persones diferents.

Tipus de suport:

  • Bidimensional: fotografies, quadres, dibuixos…
  • Tridimensionals: escultures, monuments, maquetes…

Recontextualització: element de la realitat convertit en un sistema de representació ja que modifiquem el lloc i la seva funcionalitat (IMATGES D?EXEMPLES)

fuente_duchamp1

Grau d’iconicitat: quan més esquematitzades són les imatges, menys realisme ofereixen.

Funció de la imatge segons el seu context: finalitat. Exemples: dompra/venda, informació, entreteniment, representacions místiques, propagandístiques, decoratives…

> Tipus de representacions visuals segons la finalitat del missatge:

INFORMATIVA EPISTÈMICA: Mostrar la realitat de la manera més creïble possible. (Fotografies d’un viatge, anuncis comercials, notícies de premsa…).

Captura de pantalla 2014-03-30 a las 20.20.08

INFORMATIVA SIMBÒLICA: Transmetre una informació però de caràcter abstracte (conceptes no tangibles). (Sentiments, senyals de trànsit, instruccions…).

amor1

INFORMATIVA DIDÀCTICA: Per tal que el receptor adquireixi algun coneixement.

mapamundi

COMERCIAL: Vendre un producte o servei. Dos tipus: segons el tipus de producte i la seva ubicació. (Revistes o pel·lícules, Product Placement o publicitat en el punt de venda).

point-of-purchase-1

ARTÍSTICA: Crear un coneixement crític que provoqui alguna reacció a l’espectador.

images (6)

 

Tema 2: La percepció visual

1. EL PROCÉS PERCEPTIU

Què és la percepció?

Procés per mitjà del qual adquirim coneixement gràcies a la captació d’informació del nostre entorn a través dels sistemes sensorials.

LA PERCEPCIÓ VISUAL és la facultat de reconèixer i discriminar els estímuls visuals, interpretant-los i associant-los amb experiències anteriors. La percepció visual no és només la facultat de veure de manera correcta. La interpretació dels estímuls visuals es produeix al cervell, no als ulls. La impressió sensorial es produeix a la retina, però el reconeixement de la forma es produeix al cervell.

Sistemes:

  • Òptic
  • Químic
  • Nerviós

Límits:

  • Superior
  • Inferior

Fases:

  1. Estímul
  2. Transmissió
  3. Projecció
  4. Elaboració
Procés perceptiu

Procés perceptiu

Propietats (IMATGES: refracció, reflexes, difusió)

Transmissió

Transmissió

Refracció

Refracció

Reflexió

Reflexió

Dispersió

Dispersió

Absorció

Absorció

Llum i materials:

Untitled

L’ull:

images (5)

2. EL TEMPS I L’ESPAI EN LA PERCEPCIÓ

La visió és un sentit espacial que es veu afectat per una sèrie de factors temporals:

  • La lluminositat
  • La percepció no és un procés instantani
  • L’ull es mou constantment

Tipus de mirada:

  • Sacàdic
  • Seguiment
  • Compensació
  • Deriva

La persistència retiniana: prolongar l’activitat dels sensors després de ser desativats.  veiem A i després B. Entre un pla i un altre hi ha continuïtat per tant A se superposa a la imatge B.

Persistència retiniana

Persistència retiniana

Espai: Relacionat amb la posició del cos

Geometria de Euclides

  • Vertical
  • Horitzontal
  • Profunditat

La percepció

Indicadors de profunditat que determinen la percepció de la profunditat:

  • Gradient de textura
  • Perspectiva
  • Variacions d’il·luminació
  • Criteris locals
  • Moviment

3. LA TEORIA DE GESTALT

Teoria desenvolupada al llarg dels anys 20: Ehrenfels, Werhemer, Köhler i Koffka > Defensen la idea de que la perspectiva visual és resultat d’una ordenació:

  • D’unes dades sensorials
  • A partir d’una sèrie de categories

Aquest procés és conegut pel nom de «treball perceptiu», el conformen tres elements:

  • Objecte real
  • Estímul visual
  • Experiència perceptiva: té lloc al cervell > possibles errors en el procés

Si no podem veure la toalitat de l’objecte intervenen dos tipus de forces:

  • Cohesió: són aquelles que tenen tendència a mantenir units els elements
  • Segregació: forces de separació a partir de les quals podem distingir la figura i el fons

El treball perceptiu se sustenta en una sèrie de lleis:

  • Llei de la bona forma (pregnància): el cervell intenta organitzar els elements percebuts de la millor forma possible de la manera més simple i definida possible.

pregnancia1

  • Llei de la proximitat: agrupem aquells elements que són propers entre sí.

ley proximidad

  • Llei de la semblança: agrupem aquells elements semblants (per mida, color, forma…)

images (1)

  • Llei de la simetria: els elements simètrics tendeixen a ser percebuts com una sola forma. Les imatges simètriques seràn més ben percebudes.

lulu5

 

  • Llei del contrast: un element es distingeix de la resta per la seva singularitat (forma, color, mida…).

diapositiva3

  • Llei de la direcció comú: els objectes, patrons, formes… que tenen una direcció i velocitat comú, tendeixen a agrupar-se.

destinocomun_gestalt

  • Llei de la continuïtat: la ment continua un patró, encara que aquest desapareixi.

ley-de-continuidad2

 

  • Llei del tancament: la percepció tendeix a tancar i completar les formes inacabades.

Gestalt

Hem d’entendre el procés perceptiu com un procés organitzatiu i constructiu.

La percepció depèn molt de la memòria, d’aquesta, en trobem tres tipus:

  • Memòria icònica transitòria
  • A curt plaç
  • A llarg plaç

4. L’OBJECTE, LA MIRADA I LA PULSIÓ ESCÒPICA

Activacó dels estímuls perceptius > Atenció:

  • Central
  • Perifèrica

Factors que intervenen en l’estímul visual:

  • Tipus d’estímul, intensitat i freqüència
  • Capacitats psicofísiques del subjecte
  • Context del procés perceptiu
  • Aprenentatge del subjecte
  • Desig

VEURE no és el mateix que MIRAR (< subjectiu, el desig)

El desig en un spot publicitari:

  • Mirada: contacte visual entre el anunci i espectador
  • Els colors
  • L’ús d’element que cridin l’atenció
  • Relentització de la imatge

Plaer visual > IMATGE (producte) > OBJECTE DESITJAT > actuar com la imatge desitjada

La mirada/pulsió escòpica:

5. LA FIGURA I EL FONS

  • Figura: permet identificar una forma a través d’un costat visual tancat.
  • Fons: és allò que queda darrera de la figura. Tendeix a veure’s com una superfície sense límit que s’estén per darrera la figura.

Pot existir fons sense figura, però mai figura sense fons.

Cinc maneres que mostren com la percepció visual determina la diferència entre figura i fons:

  1. L’orientació espacial vertical
  2. Les àrees de l’espai menors
  3. Els colors càlids
  4. Els objectes definits
  5. Les formes simples

FF5 gestalt 9

Tema 1: Funció de la imatge al llarg de la història

1. HISTÒRIA DE L’ART PREHISTÒRIC

El Paleolític

  • Jaciments: sud-est europeu; Altamira i Lescaux
  • Caràcter màgic-religiós
  • Artista considerat el xamán de la tribu
  • Funció utilitària – bellesa no intencionada

Pintura rupestre

  • Zones de difñicil accés
  • Tècnica: gravat i pintura
  • Colors: vermell, ocre, negre i groc
  • Temes: mans, animals, figura humana, caça
CuevasAltamira4

Pintures rupestres Coves d’Altamira

Art mobiliari

  • Marerials: os, fusta, pedra
  • Objectes: d’ús quotidià, simbòlics o talismans
  • Venus: estereotip i símbol de dona fèrtil
venus-de-willendorf1

Venus de Willendorf

El Neolític

  • Transformació dels hàbits i costums
  • Les representacions del paleolític no tenen continuïtat
  • Epipaleolític: art molt pobre i escàs
  • Art llevantí: zona mediterrània espanyola, major qualitat. Gran dinamisme i noves tècniques
  • Importants canvis climàtics: modifiquen les diverses formes de vida
  • L’origen del neolític l’hem de situar a l’Àsia Menor
  • S’expandia des de l’actual Iran fins a Turquia – progressiva arribada a Europa
  • És una etapa històrica molt llarga

L’art es caracteritza per:

  • Captació de l’aparença d’un ambient canviant
  • Representació del moviment i traços més simples
  • Màgia simbìlica de les representacions
  • Necessitat d’expressar els actes quotidians
  • L’art es situa en nous emplaçaments
  • Representacions de l’home mateix (protagonista)
  • A mesura que els animals són domesticats, perden protagonisme

Construccions prehistòriques

  • Pedres de grans dimensions
  • Modificació de la visió que l’home té de l’univers
  • se’ls associen significats religiosos
Stonehenge

Stonehenge

Figures femenines

  • Apareixen tant a Europa com al Pròxim Orient
  • Representacions de la dona més habituals: dones nues, en un moment del part, amb els seus fills en braços

 

2. FUNCIÓ DE LA IMATGE A L’ART GRECOLLATÍ

Món Antic: Grècia

  • Desenvolupament comercial: aparició de la burgesia mercantil
  • L’individu té més pes a la societat: cultura antropocèntrica
  • Antropocentrisme + democràcia = l’artista adquireix valor social – prestigi social de l’artista
  • Importància del concepte de bellesa
  • Funció de l’art: religiosa – mitologica – exaltació de la polis
Pintura. Formes Geomètriques. Èdip interrogat per l'Esfinx

Pintura. Formes Geomètriques. Èdip interrogat per l’Esfinx

El Partenó

El Partenó

Evolució del cànon de bellesa

Evolució del cànon de bellesa

Món Antic: Roma

  • Cultura teocèntrica que rendeix culte a l’emperador  i als dúes
  • Funció de l’art: propaganda política
  • Al servei del sistema polític > art utilitari
  • Representa ideals estètics
  • Artista anònim al servei de l’estat
August de Prima Porta

August de Prima Porta

Arc de Constantí

Arc de Constantí

3. LA IMATGE A L’ANTIC EGIPTE

  • Artista-artesà anònim al servei de les castes privilegiades: faraó i sacerdots
  • L’art tenia duncií religiosa – exaltació del poder
  • Relleus asiris
  • Obres monumentals amb caràcter simbòlic, funerari o religiós
  • Relleus i estàtues
  • Escriptura i dibuixos a les parets dels antics monuments escrits (fonts d’informació actuals)
  • Societat jerarquitzada
  • Rituals de culte als déus
  • Temples, santuaris, estàtues divines, capelles familiars
  • La mort és un passatge a la segona vida > Rituals funerais: momificació, inhumació, tombes
Sarcòfags egipcis

Sarcòfags egipcis

Piràmide i Esfinx d'Egipte

Piràmide i Esfinx d’Egipte

Pintura mural egípcia

Pintura mural egípcia

4. LA IMATGE A L’EDAT MITJANA I AL BARROC

Edat mitjana

  • Artista anònim considerat artesà
  • Societat jerarquitzada
  • Església > patrimoni de la cultura i de l’espiritualitat
  • Alta Edat Mitjana: ART > Funció religiosa – didàctica > iconografia catòlica
  • Baixa Edat Mitjana: Artista lligat a un gremi
Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll

Renaixement

  • L’artista s’independitza del gremi, treballa al servei de la cort (mecenes) i surt de l’anonimat
  • La funció de l’art: religiosa (servei al clero) o profana (servei a l’alta burgesia)
  • Antropocentrisme
  • L’artista comença a donar el seu propi punt de vista de les obres
Venus de Sandro Botticelli

Venus de Sandro Botticelli

Antropocentrisme - Leonardo Da Vincci

Antropocentrisme – Leonardo Da Vincci

Manierisme, Barroc i Neoclassicisme

  • Absolutisme
  • Crisi religiosa: reforma i contrareforma
  • Funció de l’art: propaganda política i religiosa
  • Artista cada cop adquireix més independència, es desvincula de l’academicisme, mostrant la seva pròpia creativitat i expresivitat
Las Meninas - Velázquez (Barroc)

Las Meninas – Velázquez (Barroc)

Eros i Psique - Antonio Canova (Neoclacissisme)

Eros i Psique – Antonio Canova (Neoclacissisme)