Teoria del color

El color en sí no existeix, no és una característica del objecte, sinó una apreciació subjectiva nostra. Podem definir-ho com una sensació que es produeix en resposta a l’estimulació de l’ull i als seus mecanismes nerviosos, per l’energia lluminosa de certes longituda d’ona (ones visibles entre els 400 i 700 nanòmetres).

Quan percibim un objecte d’un color determinat, és que la superfície d’aquest reflexa una part del espectre de llum blanca que rep i absorveix les demés. La llum blanca està formada per tres colors bàsics: vermell, vers i blau. En el cas del vermell, per exemple, aquest absorveix el verd i el blau i reflexa la resta de la lum que és interpretada per la retina com a color vermell.

El color és un element bàsic a l’hora  d’elaborar un missatge visual. El color també crea experiències i transmetre sensacions, arribant als nostres sentits.

El color està present en tots els aspectes de la identitat empresarial de la marca.

El cercel cromàtic: l’ull humà pot distingir uns 10.000 colors. Tres dimensions físiques: saturació, brillantor i tonalitat.

El negre és la barreja de tots els colors. En el cercle cromàtic podem distingir:

– Colors primaris: vermell, blau i groc. Segons en quin àmbit, podem trobar tres jocs de colors primaris:

  • Per artistes i dissenyadors: vermell, groc i blau. D’aquests colors es poden obtenir tots els altres.
  • Primaris adjectius: vermell, verd i bla. Els primaris de la llum. En ciència i imatges de monitors.
  • Primaris sustractius: magenta, groc i cyan. Per impresores.

– Colors secundaris: verd, violeta i taronja

– Colors terciaris: barreges entre primaris i secundaris

La tonalitat: el matís del color. Barreja de un color amb blanc i negre. Distingim:

– Tons càlids: aquells que associem amb la llum solar

– Tons freds: aquells que associem amb la llum de l’aigua

La brillantor: intensitat o nivell d’energia. És la lluminositat d’un color.

La saturació: relacionada amb la puresa cromàtica o falta de disolució amb el blanc. Quan més saturat està un color, més pur és i menys barreja de gris té. Els colors més saturats transmeten tensió, i els menys, sensacions tranquil·les i suaus.

LLUM I PIGMENT

Quan manegem colors, no utilitzem la llum, sinó pigments. El pigment és la síntesi sustractiva, la qual apliquem sobre les superfícies per sustreure la llum blanca per part de la composició espectral. (SÍNTESI SUSTRACTIVA). Tots els objectes (menys els transparents) poseeixen unes molècules anomenades pigments, que tenen la facultat d’absorvir determinades ones de l’espectre i reflectir altres.

INTERACCIONS DEL COLOR: ARMONIA I CONTRAST

Cap color pot ser evaluat al marge del seu entorn. Un mateix to pot semblar diferent quan es col·loca sobre diferents fons. Existeixen dues formes bàsiques compositives del color:

  • Armonia: coordinar els diferents valors que el color adquireix en una composició. En totes les armonies cromàtiques trobem tres colors: un dominant, un tònic, i un de mediació. La barreja de colors consisteix en trobar relacions entre els tons, permetent combinar amb armonia i equilibri tots els colors d’un disseny.
  • Contrast: quan en una composició, els colors, no tenen res el comú: contrast de to, contrast de clar/fosc, contrast de saturació, contrast de quantitat, contrast simultani, contrast entre complementaris, contrast entre tons càlids/freds.

050e7269842ad12a64244e8bf70a3b1e

ESCALES I GAMMES

  • Escales cromàtiques: els valors de la tonalitat s’obtenen barrejant els colors purs amb el blanc o negre.
  • Escales acromàtiques: escala de grisos.

Gamma: escales formades per graduació d’un color cap a blanc o negre. Trobem escales monocromes (intervé un sol color + blanc/negre) i escales cromàtiques.

IMPORTÀNCIA I SIGNIFICAT DEL COLOR

El color és un element expressiu.

Color denotatiu: és utilitzat com a representació de la figura realista o natural. Distingim el color icònic (color identificador, ex: vegetació-verd), saturat (imatge cromàtica exagerada: il·lustració, televisió, cartells…) o fantasiós (manipulació del color).

Color connotatiu: factor psicològic, simbòlic, estètic. Subjectiu.

EL SIGNIFICAT DELS COLORS > el llenguatge dels colors

0a32f0b47176dffe711451b132a7f0bc

d69b93f8fa40c9333ce097c86a2d5cd3

 

6be20509c9db324c729669d228e0cbae

La composició visual

Factors principals de l’organització formal en una lectura bidimensional o projectiva de la composició.

Pes i força visual

Tot el que no sigui un vuit uniforme serà percebut com un joc entre tensions dirigides i forces.

El pes visual és una qualitat de l’objecte que difícilment es pot medir, ja que són molts factors els que influeixen i alteren aquesta quantificació. En el pes visual influeixen, entre d’altres, els segënts factors:

  • Tamany: més tamany, més pes.
  • Color: els colors càlids pesen més que els freds.
  • Ubicació: les figures no centrades o que no coincideixen amb algun dels eixos principals (horitzontal, vertical, diagonal), pesen més que les que sí que coincideixen.
  • A major profunditat o llunyania, més pes.
  • Quan més a dalt, més pes que a baix.
  • A la dreta més pes que l’esquerra.
  • Tons: els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clars.
  • Si hi ha el mateix fons, té més pes aquella figura que més contrasta.
  • Una zona negra ha de ser major que una alatra blanca per contrapesar-la
  • Forma: una forma irregular pesa més.
  • El caràcter compacte de la forma respecta al seu centre, és més pesat que la dispersió d’aquesta.
  • La orientació vertical és més pesada que la oblícua i aquesta és més pesada que la horitzontal.
  • Pel tema representat, en funció dels desitjos i pors dels espectadors, com per exemple una cara, pesa molt més.
  • Per la seva complexitat formal o per la pròpia miniatura, pot exercir fascinació, augmentant el pes.
  • El coneixament previ a la densitat o resistència dels materials. (El plom pesa més que el vidre).

Elements que componen una força visual: punt d’aplicació, intensitat i direcció.

Factors que intervenen en la direcció:

  • Atracció del pes dels elements veïns: entre els objectes pròxims, podem localitzar el vector resultant de la interrelació en funció del pes.
  • Atracció dels eixos dels esquelets estructurals de les formes, els quals solen decidir la direcció del vector i generar repulsió o atracció entre objectes.
  • Línies visuals o direcció de mirada.
  • Influència dels quatre eixos fundamentals de la representació.

La semeblança > factor principal del ritme. Crea vincles. Recurso: simetria. S’utilitza tant per nivelar com per aguditzar.La semblança també és responsable de la polisemia del llenguatge visual (metàfores visuals). Creació de metàfores abstractes.

Equilibri i proporció

Esquemes d’equilibri principals:

  • Centrals: un sol accent fort (retrat tradicional).
  • Binaris: dos figures o grups, típic de les composicions simètriques.
  • Jeràrquics: constitueix accents que van des del més fort al més dèbil.
  • Atonals: moltes unitats iguals, creant textures.

Dos típus d’equilibri:

  • Estàtic: simetria, facil de trobar en els esquemes centrals, binaris i atonals.
  • Dinàmic: forces desiguals. Esquemes jeràrquics.

La proporció: estableix una relació aritmètica entre les diferents parts del tot. Armonia de la forma. Proporció àuria: és la més aarmoniosa de les proporcions (= multiplicar la lungitud més llarga x 0,618). Hi ha nombrosos logotips que estan creats amb proporcions àuries.

L’espai pictòric: Més altura d’un objecte, més pes (ja que va en contra de les forces de la gravetat).

Direccionalitat d’esquerra a dreta (influència de la cultura occidental). La publicitat juga amb aquest factor, ja que pretén crear resistència i cridar l’atenció de l’espectador, situant moltes direccions de dreta a esquerra (sentit contrari a la lectura) per atrapar a la mirada del lector.

 

Tema 4: L’anàlisi formal de la imatge

1. ELEMENTS FORMALS MORFOLÒGICS PRIMARIS

Elements morfològics: elements esencials pel sentit, el qual depén de les formes. L’espai i el temps són fonamentals pel sistema perceptiu. En la representació fixa trobem:

  • El punt: la unitat que representa la part més petita d’un espai. Dimensió, color i límits del punt són variables i relatius. La seva funció depèn de tres factors:
    • La ubicació: pot determinar la sensació d’estabilitat o inestabilitat. Anistropia: l’espai no és simètric i tenen més valor unes zones que d’altres. Els elements situata a la part superior són més importants.
    • El contrast: cromàtic amb altres elements (el fons)
    • Posició relativa: si estem davant d’un punt aïllat o interactua amb altres elements. Pot fprovocar exectes de textura o moviment.

El punt pot presentarse de manera implícita. N’hi ha tres tipus:

    • Centres geomètrics: poden coexistir amb altres centres dinàmics (punt més important de la composició).
    • Punt de fuga: constitueixen els pols i orienten la mirada del espectador.
    • Centres d’atenció: corresponen amb les zones del quadre que atreuen l’atenció visual de l’espectador.

slide-8-728

  • La línia: formada per una successió de punts o bé uneix, per inducció, dos punts. Funcions plàstiques: aporta profunditat a la composició, crea sectors de direcció, separa planos i organitza l’espai, pot contribuir a donar volum als objectes, representa la forma i l’estructura d¡un objecte.

slide-23-728

  • El pla: es defineix en funció de la bidimensionalitat i la forma. Suport on descansen tots els elements morfològics. Està relacionat amb l’espai i s’hi poden articular diferents subespais per crear profunditat. Condiciona la significació plàstica de la imatge.
  • El color: determinat per la longitud de l’ona, la saturació i la lluminositat. Funcions plàstiques: contribueix a la creació de l’espai plàstic de la imatge, creant dos tipus de perspectiva (cromàtica-bidimensional; valorista-tridimensional); té una gran capacitat per crear ritmes espacials mitjançant la saturació; pot provocar sensacions tèrmiques; sensacions de profunditat; determina la composició mitjançant contrastos…
  • La forma: determinant extern de la matèria. L’estructura és la disposició interna, mentre que la forma és l’apariència. La forma pot canviar, mentre que l’estructura no. Representació de la forma mitjançant:
    • Projecció: adopció d’un punt de vista fix. Tercera dimensió.
    • Escorç: cos en posició oblíqua o perpendicular al nostre nivell visual. Produeix tensió i dinamisme a la imatge.
    • Traslapo: representació incompleta de la figura mitjançant superposició. Favoreix a la tridimensionalitat, a la profunditat i cohesiona la composició.

slide-37-728

  • La textura: efecte de superficie que dóna materialitat a l’objecte. Cohexisteixen propietats òptiques i tàctils, afectant als sensors del tacte i de la vista. Genera diferents efectes de relleu, profunditat…

slide-96-728

2. ELEMENTS DINÀMICS I ESCALARS

Elements dinàmics: aquells que activen la inmobilitat d’una imatge fixe, mobilitzant i conformant l’estrucura temporal de la imatge. Es poden donar dos tipus de temporalitat:

  • Seqüència: determinada per una successió (narració) amb formats visuals horitzontals que permeten un recorregut de la imatge.

muybridge

  • Simultaneitat: denominada per la idea del present.

Els elements dinàmics són inmaterials i intangibles i conribueixen a crear la sensació de moviment:

  • La tensió: conceptes de força i direcció. Es pot produir mitjançant el joc de proporcions d’una imatge (lluita entre dos tendències antagòniques i oposades), la oreientació oblícua (la diagonal) i la distorció de la forma.

baixa

  • El ritme: relacionat amb el temps. Combina la estructura (ordenació dels elements) i la periodicitat (repetició-successió).

Elements escalars: el tamany, escala, proporció i format. Són elements que tenen a veure amb la quantitat. Relació entre la realitat i entre les parts d’un tot.

  • Tamany: factor que determina la identificació dels objectes que ens rodegen. Creació del pes visual, el qual pot incrementar, dinamitzar l’espai de la profunditat o motivar la creació d’un impacte visual directe.
  • Escala: permet entendre l’espai visual que ens rodeja. Permet la ampliació o educació del tamany sense alterar les seves proporcions estructurals. Trobem l’escala externa: relació entre el tamany absolut i el seu referent (mapes, maquetes…) i l’escala interna: relació entre l’objecte representat i el tamany global de la pròpia representació (diferents plans  que caben en una imatge d’una pel·lícula cinematogràfica). L’escala està determinada pel tamany de l’objecte, la distànica que el separa de la càmera i la distància focal.
  • Proporció: relació quantitativa entre un objecte i les seves parts constitutives. El seu fonament és la mesura. Relacionada amb el cànon que estableix una proporció fixe entre les parts que componen un tot.
  • Format: proporció interna del quadre. Implica una relació entre dos orientacions de l’espai (la horitxontalitat i la verticalitat). Límits i marcs. Format circular.

3. LES ESTRUCTURES COMPOSITIVES

Composició visual: distribució d’una sèrie limitada de motius iconogràfics sobre una superfície tancada. La composició està lligada a l’ordre posat que tracta d’estructurar la imatge.

L’ordre, segons les teories de Gestalt, es pot definir com la manera d’organitzar una estructura de la forma més simple possible, generant un impacte visual directe. Exiteixen esquemes simples i complexos.

La imatge se’ns presenta com un camp de forces dinàmic. La força es pot definir com una tirada que determina la nostra mirada, dirigint-la cap a un lloc concret, amb una intensitat i direcció determinada. Els punts més forts per aconseguir una composició equilibrada estan en funció del esquelet estructural del quadre. L’equilibri perceptiu no requereix simetria, sinó que ve determinat pel pes visual i la direcció

Pes visual: zona a la que tendeixen els elements. Un element dinàmic està determinat per vuit factors principals:

  1. Ubicació sobre la superfície del quandre: tindran més pes visual aquells elements que estiguin situats a la part superior de la imatge, aquells que s’allunyin del centre i les imatges situades a la dreta.
  2. Tamany: un objecte més gran serà considerat el de major pes visual.
  3. Les formes irregulars pesen més que les regulars, ja que criden més l’atenció.
  4. Color: els clars i brillants tenen més pes que els foscos i opacs. Els colors càlids també pesen més que els freds.
  5. Profunditat espacial: quan més profunditat, més pes visual.
  6. Textura: els que tenen una textura rugosa pesen més que els que presenten una textura llisa i suau.
  7. Aïllament: els objectes aïllats tendeixen a cridar més l’atenció i, per tant, pesen més.
  8. Interés intrínsec: els objectes poden tenir més pes visual en funció de la participació afectiva que produeix a l’espectador. Els rostres humans tenen molt pes visual

img004

Direcció espacial: determina la nostra percepció. Orientació espacial.

  • Camp visual: coordenades perceptives bàsiques.
  • Orientació ambiental: disposició del marc general en la que s’incerten els objectes.

La composició és l’art de distribuir les forces visuals d’una imatge per aconseguir la sensació d’equilibri.  Podem trobar dos sistemes compositius bàsics: el sistema cartesià i el sistema concèntric. Els dos donen gran importància a la part central, la qual aporta estabilitat. Cal distingir entre dos tipus de centre:

  • Centre geomètric: donat per la pròpia estructura i el creuament de línies diagonals.
  • Centre dinàmic: focus principal d’un camp de forces.

Les composicions poden ser:

  • Cercades: l’asumpte principal predomina en la zona central.
  • Obertes: situen l’element principal fora del camp visual o bé que donen un predomini als laterals del quadre.

4. LA IMATGE SEQÜENCIAL

4.1. Pla, escena i sqüència

Les seqüencies es caracteritzen per representar el pas del temps. Descriuen situacions i per tant, té un caràcter d’imatge narrativa. El cinema es defineix pel moviment aparent de li donen les imatges seqüencials, aquesta, té un principi i final i el seu model de relat clàssic està pensat en funció de tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Una imatge seqüencial consta de tres parts:

  1. Seqüència: fragment que conté una certa unitat temàtica. Representa un espai i temps més o menys homogeni i pot estar composta per diferents escenes.
  2. Escena: paràmetre que té una certa unitat espai-temporal que transcurreixen al mateix escenari. Es pode incloure diferents plans de montatge.
  3. Pla de montatge: fragment que té la unitat espai-temporal més reduïda. Es troba entre dos talls.

L’enquadrament deifneix un límit espacial, mentre que el pla, defineix un límit temporal. L’enquadrament marca el valor de la imatge, la densitat dramàtica i especifica la funció semàntica. L’enquadre pot variar de posició i per tant, la nostra percepció del personatge pot canviar.

En el pla es reprodueix el unt de vista que adpota la càmera. Orígen de la mirada. A l’hora d’analitzar un enquadrament d’una seqüència existeixen diferents tipus d’angulació de càmera:

  • Frontal: la càmera capta l’escena de cares. Cinema clàssic

toy_story

  • Picat: capta l’escena de dalt a baix. Rebaixa el personatge.

00

  • Contrapicat: la càmera capta l’escena de baix a dalt.

cpntrapicado

  • Cenital: punt de vista des de dalt, vista d’ocell.

800-the-hitpdvd_01911

  • Oblicu: posició torçada. Afegeix tensió. Moviments de càmera:
    • Travelling: trasllat de la càmera seguint un personatge o descrivin l’escena mitjançant un trípode.
    • Panoràmica: sense trípod. Moviment limitat. Presenta l’escenari.
    • «Barrido»: moviment molt brusc que distorciona la imatge i serveix per marcar les transaccions d’una escena a una altra.
    • Moviment de càmera en mà: imatges casseres. La càmera es mou constantment.

L’art cinematogràfic presenta infinites possibilitats. Pot jugar amb els tamanys, punts de vista, temps, colors, llums, ombres…

Destaca l’ús del primer pla ja que introdueix un canvi radical en la nostra relació amb la imatge del subjecte humà.

4.2. Camp i fora de camp

L’enquadrament defineix un camp visual: proporció del espai representat dins dels límits del quadre. Sense límits no hi ha quadre, ni imatge ni composició.

El camp és un espai profund representat sobre una mirada plana. Aquest camp visual ens informa sobre un tot imaginari, un espai global que pot prolongar-se més enllà dels límits de l’enquadrement.

Espai off o fora de camp és l’espai imaginari que queda fora de l’enquadrament.

El conttracamp és l’espai en off contrari al camp. Es pot desdoblar en contracamp homogeni (localitzat dins la pròpia ficció cinematogràfica) i l’heterogeni (lloc habitat per l’espectador, on es desplega l’equip tècnic).

4.3. Narració i punt de vista

La narració està directament associada amb la percepció del temps per part del subjecte i amb l’experiència subjectiva del temps. La narració és un conjutn organitzar de significants que constitueixen una història i suposen una organització temporal > plantejament, nus i desenllaç.

Tres dimensions de temps: present, futur i passat. Flashback: salt cap enderrera de la història; Flashforwars: salt cap endavant.

El punt de vista està determinat per la posició i la resposta de l’espectador davant el que veu a la pantalla. Les imatfes d’una pel·lícula estan condicionades per la posició de la càmera, que proposa una mirada.  El punt de vista s’organitza a través de:

  • Punt de vista distanciat: punt de vista exterior, objectiu. Els aconteixements es miren des de fora i exclueixen els punts de vista particualars.
  • Punt de vista subjectiu: implica la identificació de la mirada del cineasta amb la mirada del protagonista. Punt de vista del protagonista.
  • Hipersubjectiu: apropament del objecte a una escala gegantina.
  • Semisubjectiu: tècnica mixta entre el punt de vista objectiu i el subjectiu.
  • Punt de vista heterogeni: no es correspon a cap personatge. Posa de manifest la mirada del director.

4.4. Teoria del montatge

L’articulació d’imatges en el cinema es realitza mitjançant el montatge: operació destinada a combinar determinats fragments visuals per produir un sentit i un significat als espectadors.

EL montatge aporta signifiació a partir de la juxtaposició de dues imatges. Les dues funcions plàstiques més importants del montatge són:

– El montge fabrica un temps artificial, sintètic, relacionant blocs no continus en la realitat.

– Té capacitat de crear un ordre seqüencial.

Dos tipus de muntatge:

  • Fragmentat: es juga amb l’elipsis. Combina diferents punts de vista heterogenis.
  • No fragmentat: respecta la unitat espacial i temporal.

El muntatge també admet diferents tipus de funcions:

  • Sintàctica: fa possible les connexions entre elements heterogenis.
  • Semàntica: funció més estètica. Té a veure amb el significat implícit de la imatge, amb el contingut.
  • Rítimica o formal: ús formalista, esteticista del montatge. Articulació de temps i ritmes (ex: videoclip).