El poder de la imatge recau en allò inmediat, en la rapidesa de la informació que arriba fins el nostre cervell i ens convenç d’allò que veiem, encara que, a vegades, s’equivoqui (ex: les il·lusions òptiques).
El sentit de la vista capta una gran quantitat d’informació, inclús aquella imperceptible pel concient però sí per l’inconscient.
La imatge és tant impactant que no necesita una codificació, és un missatge sense codi. És fàcil compendre els missatges visuals, per la seva senzillesa. La imatge adquireix un valor inmens quan la descontextualitzam i, en conseqüència, provoca una homogenització de conceptes que la deriva a l’estandarització dels estereotips per part d’un col·lectiu.
La preocupació pel poder de la imatge no és quelcom nou. El poder de la TV i la seva capacitat de manipulació és un gran exemple. La TV té un gran poder de seducció.
La importancia de la fotografia (Roland Barthes):
- És com un mirall de la realitat
- És la transformació de la realitat quan adopta un llenguatge propi
- És una empremta de la realitat
Distingir la línia que hi ha entre la imatge i la realitat (ex: una pipa i la imatge d’una pipa). Aquesta finíssima línia genera confusió i més si li afegim moviment (TV). Actualment, totes les tècniques de trucatge i fotomontatge han fet que la imatge fixa es pugui manipular per projectar una realitat modificada però que es percep com a realitat intacta.
Avui en dia, els mitjans de comunicació formen una eina persuasiva que ens permet mantenir en contínua comunicació. Es caracteritza per la seva rapidesa i dramatització. Cada vegada, aquests mitjans de comunicació de masses cobren més importància, en especial la TV. Aquesta influeix en l’actuació i pensament de les persones i en la comprensió de la realitat. Acceptem com a reals i considerem importants només aquells successos que mostren les càmeres de TV.
El llenguatge televisiu, la imatge, és un llenguatge audiovisual que simula el moviment figuratiu, no conceptual. Apel·la als sentiments i emocions, impedint el procès racional del pensament.
EL FONAMENTALISME DE LA IMATGE EN LA SOCIETAT DEL ESPECTACLE (José Ignacio Aguaded)
Compendre el paper que juga la comunicació recau en tres aspectes:
- El sistema tècnic
- El model cultural dominant
- El projecte de la organització econòmica, jurídica i tècnica del conjunt de tècniques de comunicació
Història de la comunicació:
- Invenció de l’alfabet (primitiva codificació de la comunicació)
- Escritura babilònica, egipcis, romans, cultura xinesa -> suport material
- Invenció del telescopi (destrucció teories cosmovisió teocèntrica) -> recerca de fòrmiles matemàtiques i models geomètrics.
- Materialització de la informació instantània -> dígits -> ciberespai: era digital
- Pas de la cultura de masses a la cibercultura; de la realitat mediàtica a la virtual.
- Desenvolupament i expansió dels mitjans de comunicació de masses i de la societat de la informació (societat del espectacle)
La informació i la comunicació esdevenen fonamentals en la societat contemporània. Així doncs, trobem l’ús massiu i constrant d’images.
El poder de la imatge: exemple de l’Esglèsia
La imatge invoca abans a un pensament màgic que a un simbòlic. L’educació a travès de la imatge ha sigut pròpia dels estats parernalistes i autoritaris. Des de la invenció de la impremta, l’Església es va incorporar a jugar el paper de la Gran Censora de la societat. Per a aquesta, la imatge va ser l’instrument adoctrinador, de persuassió, legitimació i glorificació. L’educació a traavés de la imatge ha sigut típica de les societats absolutistas i paternalistes, des de l’egipte a l’Edat Mitjana. La mateixa Església va aplicar un eficient utilitarisme espiritual a la comunicació social, convertint-la en persuassió, tant des de les imatges com de les paraules, amb un fort component emocional.
Totalitarismes i democràcies: la fabricació del conscens a través de la imatge
La naturalesa emocional, intuitiva i irreflexiva de la informació-comunicació a través de la imatge és un fet indiscutible en la societat hedonista del espectacle. Hi ha autors que afirmen que l’ús de les imatges recau en fabricar conscens en les democràcies. Tot i que la democàcia és un sistema més ampli, també hem de controlar el que la gent pensa o fer-les pensar en una direcció determinada. Aquest sistema també difon i fomenta determinats estils de vida consumista.
D’aquesta manera, la imatge ha sigut el substrat fonamental de la retòrica dels mitjans de informació de masses quan aquests han sigut utilitzats pel control social i la fabricació de concens.
També la indústria dels mitjans poseeix el control dels codis comunicatius. El discurs autoritari dels mitjans secciona i talla qualsevol intent d’alternatives liberadores i democràtiques de projectes comunicatius. El sistema publicitari actua com una bola d’oxígen econòmic que manté la indústria cultural i mediàtica.Els ciutadans estan perfectament instruits per practicar de forma compulsiva el comportament consumista per satisfer les falces necessitats que origina el sistema publicitari.
El llenguatge de les imatges publicitàries ens transporten a un món oníric i perfecte. Qualsevol imatge publicitària és la interacció intencionada d’una sèrie de codis que representen una realitat, normalment, estereotipada.
Tots els elements presents en la representació publicitària són amplificadors del codi (cromàtic, llumínic, espacial…) per produir el sentit desitjat pels productors de mercaderies. El missatge ideològic és invariable: orientació persuasiva o manipuladora caracteritzat per determinats estils de vida.
Video, ergo sum
A diferència de la força emparada en els sistemes totalitaris, en els països democratics, el control s’exergeix organitzadament i mitjançant un monopoli psicològic no coercitiu pacífic.
Si la imatge és utilitzada per la fabricació del consens, també presenta una característica singular en els nostres dies: la tendència a l’espectacularitat. Els mitjans cerquen allò insòlit, busquen lo extrahodinari que transforma la informació en mercaderia capaç de generar beneficis. En la imatge informative, l’efecte espectacle preval sobre el contingut informatiu.
La imatge, per la seva pròpia naturalesa, es dirigeix més a l’afectivitat de les persones que a la raó. Aquesta emotivitat i irracionalitat és la base del funcionament dels llenguatges audiovisuals els mitjans de la informació de masses.
La informació en clau d’espectacle aconsegueix persuadir, determinar creencies, orientar i modelar conductes sense la necessitat d’emplear accions coercitives ni violentes.
Les dues estratègies bàsiques de les indústries de la informació són: el mimetisme mediàtic (cubrir informació rellevant social en el temps real- imatges preses en directa) i la hiper-emoció (èmfasis amb el que s’accentuen els aspectes més emotius de la informació, al contrari de la frivolitat conceptuel i el rigor científic – relacionem que si la informació emociona, és vertadera).
Els informatius de TV senten especial atracció per «l’espectacle del aconteixament», demostrant fins a quin punt la informació com a imatge-espectacle ha provocat un shock emocional a escala planetària en diferens successos.
La vigilància crítica quan consumim imatges és molt escassa i, en el cas de la TV, la relació hipnòtica és la més freqüent. La TV «sap» que pot determinar els gustos del públic. La TV educa al públic segons els interessos de les firmes anunciants.
11 de setembre de 2001: viatge a la hiperrealitat
El estatut de veritat que poseeixen els mitjans es fonamenta en gran part en el poder del objectiu de les càmeres capturadores de les imatges, sense pensar també, que, a vegades, el que ens fa veure el món també ens impedeix veure part d’ell. Ens trobem doncs, que en molts casos les imatges són exagerades o manipulades per aconseguir un efecte de «realitat espectacular».
Però el dia 11 de setembre del 2001, les imatges de TV no van haver d’esforçar-se massa per aconseguir l’efecte de «realitat espectacular». Els telespectadors estàvem sent testimonis oculars d’un aconteixament mediàtic sense procedents. No es tractava d’una representació planificada ni d’una escena de cinema catestrofista, sinó la sublimació del teorema òptic de la existència. Aquelles imatges sí que van valdre més que mil paraules.
Si abans deiem que allò que ens permet veure el món també és el que ens l’impedeix veure, podem afirmar que ha desaparegut de la terra altres situacions de conflictes en altres àrees geogràfiques i polbles -> no hi ha referència sobre la situació desesperada d’Àfrica subsahariana, ni la desnutrició, ni les sequeres de centroamèrica… ni, fins i tot, altres esdeveniments de la història recent.
Teoria de la Imatge 