Tema 7: El poder de la imatge

El poder de la imatge recau en allò inmediat, en la rapidesa de la informació que arriba fins el nostre cervell i ens convenç d’allò que veiem, encara que, a vegades, s’equivoqui (ex: les il·lusions òptiques).

El sentit de la vista capta una gran quantitat d’informació, inclús aquella imperceptible pel concient però sí per l’inconscient.

La imatge és tant impactant que no necesita una codificació, és un missatge sense codi. És fàcil compendre els missatges visuals, per la seva senzillesa.  La imatge adquireix un valor inmens quan la descontextualitzam i, en conseqüència, provoca una homogenització de conceptes que la deriva a l’estandarització dels estereotips per part d’un col·lectiu.

La preocupació pel poder de la imatge no és quelcom nou. El poder de la TV i la seva capacitat de manipulació és un gran exemple. La TV té un gran poder de seducció.

La importancia de la fotografia (Roland Barthes):

  • És com un mirall de la realitat
  • És la transformació de la realitat quan adopta un llenguatge propi
  • És una empremta de la realitat

Distingir la línia que hi ha entre la imatge i la realitat (ex: una pipa i la imatge d’una pipa). Aquesta finíssima línia genera confusió i més si li afegim moviment (TV). Actualment, totes les tècniques de trucatge i fotomontatge han fet que la imatge fixa es pugui manipular per projectar una realitat modificada però que es percep com a realitat intacta.

Avui en dia, els mitjans de comunicació formen una eina persuasiva que ens permet mantenir en contínua comunicació. Es caracteritza per la seva rapidesa i dramatització. Cada vegada, aquests mitjans de comunicació de masses cobren més importància, en especial la TV. Aquesta influeix en l’actuació i pensament de les persones i en la comprensió de la realitat. Acceptem com a reals i considerem importants només aquells successos que mostren les càmeres de TV.

El llenguatge televisiu, la imatge, és un llenguatge audiovisual que simula el moviment figuratiu, no conceptual. Apel·la als sentiments i emocions, impedint el procès racional del pensament.

EL FONAMENTALISME DE LA IMATGE EN LA SOCIETAT DEL ESPECTACLE (José Ignacio Aguaded)

Compendre el paper que juga la comunicació recau en tres aspectes:

  1. El sistema tècnic
  2. El model cultural dominant
  3. El projecte de la organització econòmica, jurídica i tècnica del conjunt de tècniques de comunicació

Història de la comunicació:

  1. Invenció de l’alfabet (primitiva codificació de la comunicació)
  2. Escritura babilònica, egipcis, romans, cultura xinesa -> suport material
  3. Invenció del telescopi (destrucció teories cosmovisió teocèntrica) -> recerca de fòrmiles matemàtiques i models geomètrics.
  4. Materialització de la informació instantània -> dígits -> ciberespai: era digital
  5. Pas de la cultura de masses a la cibercultura; de la realitat mediàtica a la virtual.
  6. Desenvolupament i expansió dels mitjans de comunicació de masses i de la societat de la informació (societat del espectacle)

La informació i la comunicació esdevenen fonamentals en la societat contemporània. Així doncs, trobem l’ús massiu i constrant d’images.

El poder de la imatge: exemple de l’Esglèsia

La imatge invoca abans a un pensament màgic que a un simbòlic. L’educació a travès de la imatge ha sigut pròpia dels estats parernalistes i autoritaris. Des de la invenció de la impremta, l’Església es va incorporar a jugar el paper de la Gran Censora de la societat. Per a aquesta, la imatge va ser l’instrument adoctrinador, de persuassió, legitimació i glorificació. L’educació a traavés de la imatge ha sigut típica de les societats absolutistas i paternalistes, des de l’egipte a l’Edat Mitjana. La mateixa Església va aplicar un eficient utilitarisme espiritual a la comunicació social, convertint-la en persuassió, tant des de les imatges com de les paraules, amb un fort component emocional.

Totalitarismes i democràcies: la fabricació del conscens a través de la imatge

La naturalesa emocional, intuitiva i irreflexiva de la informació-comunicació a través de la imatge és un fet indiscutible en la societat hedonista del espectacle. Hi ha autors que afirmen que l’ús de les imatges recau en fabricar conscens en les democràcies.  Tot i que la democàcia és un sistema més ampli, també hem de controlar el que la gent pensa o fer-les pensar en una direcció determinada. Aquest sistema també difon i fomenta determinats estils de vida consumista.

D’aquesta manera, la imatge ha sigut el substrat fonamental de la retòrica dels mitjans de informació de masses quan aquests han sigut utilitzats pel control social i la fabricació de concens.

També la indústria dels mitjans poseeix el control dels codis comunicatius. El discurs autoritari dels mitjans secciona i talla qualsevol intent d’alternatives liberadores i democràtiques de projectes comunicatius. El sistema publicitari actua com una bola d’oxígen econòmic que manté la indústria cultural i mediàtica.Els ciutadans estan perfectament instruits per practicar de forma compulsiva el comportament consumista per satisfer les falces necessitats que origina el sistema publicitari.

El llenguatge de les imatges publicitàries ens transporten a un món oníric i perfecte. Qualsevol imatge publicitària és la interacció intencionada d’una sèrie de codis que representen una realitat, normalment, estereotipada.

Tots els elements presents en la representació publicitària són amplificadors del codi (cromàtic, llumínic, espacial…) per produir el sentit desitjat pels productors de mercaderies.  El missatge ideològic és invariable: orientació persuasiva o manipuladora caracteritzat per determinats estils de vida.

chomsky

Video, ergo sum

A diferència de la força emparada en els sistemes totalitaris, en els països democratics, el control s’exergeix organitzadament i mitjançant un monopoli psicològic no coercitiu pacífic.

Si la imatge és utilitzada per la fabricació del consens, també presenta una característica singular en els nostres dies: la tendència a l’espectacularitat. Els mitjans cerquen allò insòlit, busquen lo extrahodinari que transforma la informació en mercaderia capaç de generar beneficis. En la imatge informative, l’efecte espectacle preval sobre el contingut informatiu.

La imatge, per la seva pròpia naturalesa, es dirigeix més a l’afectivitat de les persones que a la raó. Aquesta emotivitat i irracionalitat és la base del funcionament dels llenguatges audiovisuals els mitjans de la informació de masses.

La informació en clau d’espectacle aconsegueix persuadir, determinar creencies, orientar i modelar conductes sense la necessitat d’emplear accions coercitives ni violentes.

Les dues estratègies bàsiques de les indústries de la informació són: el mimetisme mediàtic (cubrir informació rellevant social en el temps real- imatges preses en directa) i la hiper-emoció (èmfasis amb el que s’accentuen els aspectes més emotius de la informació, al contrari de la frivolitat conceptuel i el rigor científic – relacionem que si la informació emociona, és vertadera).

Els informatius de TV senten especial atracció per «l’espectacle del aconteixament», demostrant fins a quin punt la informació com a imatge-espectacle ha provocat un shock emocional a escala planetària en diferens successos.

La vigilància crítica quan consumim imatges és molt escassa i, en el cas de la TV, la relació hipnòtica és la més freqüent. La TV «sap» que pot determinar els gustos del públic. La TV educa al públic segons els interessos de les firmes anunciants.

11 de setembre de 2001: viatge a la hiperrealitat

El estatut de veritat que poseeixen els mitjans es fonamenta en gran part en el poder del objectiu de les càmeres capturadores de les imatges, sense pensar també, que, a vegades, el que ens fa veure el món també ens impedeix veure part d’ell. Ens trobem doncs, que en molts casos les imatges són exagerades o manipulades per aconseguir un efecte de «realitat espectacular».

Però el dia 11 de setembre del 2001, les imatges de TV no van haver d’esforçar-se massa per aconseguir l’efecte de «realitat espectacular». Els telespectadors estàvem sent testimonis oculars d’un aconteixament mediàtic sense procedents. No es tractava d’una representació planificada ni d’una escena de cinema catestrofista, sinó la sublimació del teorema òptic de la existència. Aquelles imatges sí que van valdre més que mil paraules.

Si abans deiem que allò que ens permet veure el món també és el que ens l’impedeix veure, podem afirmar que ha desaparegut de la terra altres situacions de conflictes en altres àrees geogràfiques i polbles -> no hi ha referència sobre la situació desesperada d’Àfrica subsahariana, ni la desnutrició, ni les sequeres de centroamèrica… ni, fins i tot, altres esdeveniments de la història recent.

 

 

Tema 6: Figures retòriques

Les figures en la construcció del missatge

Anàlisi dels recursos semàntics. La semàntica estudia la substància del significat. Segons Ricarte, la publicitat es basa casi per complet en la utilització del llenguatge i en la forma en que aquest llenguatge és descodificat pel receptor. En com les persones que reben el missatge publicitari ifentifiquen el producte, recorden el seu nom o es senten atretes per algun motiu aliè al producte. En definitiva, elements suggerents units a einestècniques de penetració a la memòria. La publicitat ha de traspassar tres trams comunicacionals: identificació, informació i persuassió. Han de cridar l’atenció i arribar a un objectiu tèncic d’interpretació correcta dels significats.

ELEMENTS PREVIS AL ÚS DE FIGURES RETÒRIQUES: elements que s’han de considerar:

  • La selecció de paraules. Riquesa del lèxic, semàntica històrica, lexicologia… s’ha de tenir present.
  • Clases de sustantius que poden aparèixer en el text (propi, comú, concret, abstracte).
  • Eufemismes. Figures suavitzadores de expresions dures (gran per gordo).
  • Característiques del lèxic pel seu origen, procedència i mitjà social. Arcaïsmes, cultismes, neologismes, germanismes, anglicismes, americanismes, barbarismes…
  • Proverbis, frases fetes…
  • Elements emotius i afectius del lèxic.
  • Paraules clau que no traslladen idees recorrents i centrals.
  • Paraules testimoni (valors de època).
  • La polisemia (barreja del valor semàntic i contextual).

El llenguatge publicitari es caracteritza per la connotació i es recolza en el joc de significats:

  • Polisèmia voluntaria, jocs de paraules, ambigüetat conscient, ironia.
  • Polisèmia històrica (paraules amb significat diferent en diferents èpoques).
  • Homonímia: Homonímia parcial (diferencia significat i gramàtica: baca i vaca); homonímia absoluta (significat contextual); homonímia gramatical.
  • Antonímia (oposició de significats: antonímia gramatical i antonímia de lèxic.
  • Sinonímia: varis significants amb un mateix significat.

CANVIS SEMÀNTICS I FIGURES RETÒRIQUES

Cambis semàntics: elements de transferència del significant, semblança de significat… són:

  • La metonímia: designar una paraula amb una altra que hi guarda alguna relació. Transferència del significat de la paraula ausent.

 

  • La sinècdoque: tipus de metonímia. Una part d’una persona o objecte designa tot el seu conjunt. (Hi ha un llibre per cap).

  • Antonomàssia: sinècdoque en la que es designa quelcom com el nom de tot, per la fama (Kleenex).
  • Metàfora: comparació encara que no apareixin dos elements (el real i l’irreal). L’estructura pot ser: metàfora impura (apareixen els dos elements de la comparació); metàfora sinestèsica (barreja sensacions visuals, auditives, tàctils…); metàfora descriptiva (el pla real dóna plans evocats); metàfora pura (desapareix el terme real i només apareix l’irreal).

  • Alegoria: una imatge continuada al llarg d’un text (tot és una metàfora).

  • Paràbola: narració alegòrica amb final moral o educatiu.
  • Símbol: forma part d’un dels elements més importants de la comunicació publicitària: la identitat corporativa gràfica. Tracta en suggerir una realitat a través d’un objecte, dibuix o altre cosa. (La creu significa cristianisme). Dos components: el sensorial (representació mental d’un objecte), l’intelectual (associació i connotació que es dóna al element sensible).

La publicitat també es mou en el terreny de les descripcions. Hem de mencionar el retrat; la pragmatografia, la topografia i la cronografia. Les principals figures són:

  • Prosopografia: descripció física d’un animal o persona.
  • Etopeia: descripció de valors espirituals, morals o caràcter.
  • Hipèrbole: exageració.

  • Exclamació: fixa l’atenció.

EXCLAMACION

  • Prosopopeia: atribueix sers inanimats propietats d’èssers animats.

  • Antítesi: antonímia utilitzada amb fins literàris o publicitaris de forma intencionada. Ús paral·lel de termes antònims.

ANTITESIS

  • Paradoxa: contradicció. Doble sentit.

  • Ironia: s’afirma el contrari del que es pnsa.

  • Gradació: clímax. Les emocions van creixent progressivament fins arribar a un alt nivell.

  • Comparació: establiment de similitut entre dos conceptes.

COMPARACION

  • Retruc: composició de dues frases que contenen els mateixos elements però en funció diferents.
  • Aliteració: repetició de sons amb la finalitat de provocar certs efectes o imitar algun so de la natura.
  • Onomatopeia: transmissió d’un so o soroll. Reforcen el text.

  • Paranomasia: semblança fonètica de paraules o grups de paraules.
  • Asíndeton: eliminació de conjuncions per donar al text un major ritme.
  • Polisíndeton: repetició de conjuncions, resta ritme i dóna lentitud al missatge.
  • Anàfora: repetició d’una paraula al principi de cafa frase o vers. Si es dóna la repetició al final de cada frase es dirà epífora.
  • Hipèrbaton: aliteració del ordre lògic de les paraules.

  • Oxímoron: aprocimació de dues paraules de significat contrari. Valor expressiu.

  • Lítote: es nega per afirmar.
  • Pretenció: s’afirma que no es diu o que no es dirà però ho acaba dient.
  • Zeugma: omisió d’alguna part de la comunicació.
  • La pregunta retòrica: pregunta que no espera resposta.

  • Extrangerisme: utilització de paraules en altres idiomes.
  • Epanalepsis: apareix la mateixa paraula al principi i final de la frase.
  • Pleonasme: repetició o aclaració innecessària per què és òbvia.
  • Parèntesi: es comença una informació i, abans d’acabar-la, s’intercala una altra.
  • Metagrafo: Desordre ortogràfic.
  • Elipsis: desaparició intencionada d’algún element del missatge.

ELIPSIS

  • Assonància: paraules que s’assemblen entre sí.Rimes semblants (major memorització i penetració).

 

Tema 5: L’anàlisi semiòtic

EL SIGNE

Etimologia: del grec «extreure una part de». Referir-se a quelcom del qual ha sigut extret.

FUNDADORS DE LA SEMIÒTICA/SEMIOLOGIA

Semiòtica: ciència de la significació. Fonts: Charles Sanders Peirce i Ferdinand de Saussure. Consisteix en preguntar-se de quina manera les coses es converteixen en portadores del significat.

Diferència entre semiòtica i semiologia:

Semiologia: es vincula més a la tradició europea. Ferdinand de Saussere la defineix com «la ciència general de tots els sistemes de signes gracies als quals els homes es comuniquen entre ells». Caràcter humà social.

Semiòtica: tradició anglosaxona i és més generalitzat. Charles Sanders Peirce la defineix com a «doctrina casi necesaria o formal dels signes». Caràcter lògic formal.

FERDINAND DE SAUSSURE

  • Diferencia entre els conceptes de «llengua» i «llenguatge». El llenguatge és un conjunt o sistema de signes, és la totalitat, i una de les seves parts, és la llengua. Sense ajuda dels signes seríem incapaços de distingir dues idees de manera clara. El llenguatge és un substitut simbòlic de la realitat i un sistema de signes.
  • Estructura dels missatges verbals a partir de les operacions (mentals) de selecció i combinació (sintaxis). El missatge està estructurat per paraules, efectuant la comunicació. El coneixament de símbols té a veure amb el creixament dels individus en aspecte mental i també emocional.
  • La llengua és un sistema de signes que expresen idees. És el conjunt de conversacions verbals necessaries adoptades per a la societat per permetre la comunicació.
  • La parla és una pràctica capaç de dipositar-se en la llengua en els subjectes perteneixents a una mateixa comunitat.
  • Llengua i escriptura són dos sistemes de signes diferents. La escriptura representa a la llengua.
  • El signe lingüístic és una entitat psíquica de dues cares en les que s’uneix un significant (imatge aucústica) i un significat (concepte). La paraula és la «cosa», mentre que el «signe-llengua» és el resultat de pensar científicament tal paraula-cosa. Estructura dual del signe-llengua: significant + significat.

CHARLES SANDERS PEIRCE

El signe pateix una descomposició de tres instàncies:

  1. El signe o representació: és quelcom que està per a algú o per algo, d’alguna manera i disposició.
  2. L’interpretant: el signe es dirigex a algú i crea en la ment d’aquesta persona un signe equivalent o més desenvolupat. Aquest signe esdevé l’intèrpret del primer.
  3. Fonament del representat: el signe està per alguna cosa, el seu objecte. El coneixament té sempre per objecte a un altre coneixament.

En el signem cap dels tres components tenen sentit per sí sols. Captura de pantalla 2014-04-24 a las 10.57.59

En relació al referent (la cosa al que es refereix o designa), el signe pot ser classificat en:

  • Icona: signe que poseeix una semblança o analogia amb el seu referent. (Fotografia, estàtua, esquema, pictograma…)

4d3525ec25a1e05b8f30eb1fb3001cc6

  • Indici: signe que manté una relació directe amb el seu referent o allò que produeix tal signe (el terra mullat és indici de que ha plogut, les petjades és indici del pas d’algun animal o persona…)

f18fb7a81e9b1576713a78247a6a8f4d

  • Símbol: signe amb el qual manté amb el seu referent una relació arbitrària, convencional (les paraules parlades o escrites, la creu roja…)

8a1d0600e7061299c2ce7af0c62a4551

CHARLES MORRIS I ELS NIVELLS DEL LLENGUATGE

Charles Morris va ser un important sistematitzador de la semiòtica. La va classificar en tres branques: la sintaxis, la semàntica i la pragmàtica.

El llenguatge verbal està constituït per oracions, grups de paraules combinades. Aquestes paraules són significants i formen oracions enllaçades amb una relació sintàctica.

Nivell SINTÀCTIC: relacions formals dels signes entre sí. La sintaxis estudia la relació dels signes entre sí i la combinació de paraules.

Nivell SEMÀNTIC: estudia la relació de significat entre signe i referent.

Aquests dos primers nivells influeixen entre sí, ja que si jo canvio la combinació de les paraules, el significat varia. També si cambiem el significat la frase pot deixar de tenir sentit i llavors hem de canviar la sintaxis. Les relacions que s’estableixen són donades per l’acord de certes regles (sintàctiques, gramaticals i lògiques).

  • Regles semàntiques: especifica quin significat hem de donar-li a determinats significants.

Nivell PRAGMÀTIC: aspecte utilitari del llenguatge. Per a què serveix al home el llenguatge i com l’utilitza. Relacions dels significants amb l’intèrpret. Relació del llenguatge amb la conducta de les persones.

Qualsevol activitat humana implica sempre dir quelcom (semàntica), de determinada manera (sintaxis) i amb algun propòsit (pragmàtica).

MARSHALL McLUHAN

Segons aquest autor, la relació del mitjà amb el receptor és, fins i tot, més important que el propi missatge. Sosté que els mitjans estan evolucionant.

LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE (ROMAN JAKOBSON)

Al establir qualsevol procès de comunicació, la nostra intenció principal és comunicar un determinat contingut a un receptor, tot i així, l’ús del llenguatge pot desencadenar moltes altres funcions.

  • Funció referencial: defineix les relacions entre el missatge i l’objecte. Informació objectiva, observable i verificable.
  • Funció emotiva: defineix les relacions entre missatge i emisor. Actitud respecte l’objecte.
  • Funció connotativa: relació entre el missatge i receptor. Inteligència o afectivitat del receptor.
  • Funció poètica o estètica: relació del missatge amb ell mateix. Arts.
  • Funció fàtica: afirmar i manté la conversació o la deté.
  • Funció metalingüístics: defineix el sentit de les paraules amb risc de no ser compreses pel receptor.

ROLAND BARTHES

L’ANÀLISI DE LA IMATGE

Actualment, la comunicació i el poder comunicatiu de la imatge s’ha convertit en un factor fonamental de la nostra societat. La informació ha de ser asimilada ràpidament amb un llenguatge visual (o audioviual). En la lectura i interpretació de les imatges es posen en pràctica diferents competències de l’èsser humà:

  • Competència iconogràfica: permet identificar les formes i associar-les al món real.
  • Competència enciclopèdica: arribarà fins on arribi la nostra memoria visual del món.
  • Competència lingüística-comunicativa: possiblitita descriure mitjançant paraules el contingut d’una imatge.
  • Competència modal: permet identificar espais i temps diferents.
  • Competència estètica: valora el component estètic.
  • Factor ideològic: medita la visió de la imatge segons la pròpia ideologia del receptor. Nivell connotatiu.

 

Teoria del color

El color en sí no existeix, no és una característica del objecte, sinó una apreciació subjectiva nostra. Podem definir-ho com una sensació que es produeix en resposta a l’estimulació de l’ull i als seus mecanismes nerviosos, per l’energia lluminosa de certes longituda d’ona (ones visibles entre els 400 i 700 nanòmetres).

Quan percibim un objecte d’un color determinat, és que la superfície d’aquest reflexa una part del espectre de llum blanca que rep i absorveix les demés. La llum blanca està formada per tres colors bàsics: vermell, vers i blau. En el cas del vermell, per exemple, aquest absorveix el verd i el blau i reflexa la resta de la lum que és interpretada per la retina com a color vermell.

El color és un element bàsic a l’hora  d’elaborar un missatge visual. El color també crea experiències i transmetre sensacions, arribant als nostres sentits.

El color està present en tots els aspectes de la identitat empresarial de la marca.

El cercel cromàtic: l’ull humà pot distingir uns 10.000 colors. Tres dimensions físiques: saturació, brillantor i tonalitat.

El negre és la barreja de tots els colors. En el cercle cromàtic podem distingir:

– Colors primaris: vermell, blau i groc. Segons en quin àmbit, podem trobar tres jocs de colors primaris:

  • Per artistes i dissenyadors: vermell, groc i blau. D’aquests colors es poden obtenir tots els altres.
  • Primaris adjectius: vermell, verd i bla. Els primaris de la llum. En ciència i imatges de monitors.
  • Primaris sustractius: magenta, groc i cyan. Per impresores.

– Colors secundaris: verd, violeta i taronja

– Colors terciaris: barreges entre primaris i secundaris

La tonalitat: el matís del color. Barreja de un color amb blanc i negre. Distingim:

– Tons càlids: aquells que associem amb la llum solar

– Tons freds: aquells que associem amb la llum de l’aigua

La brillantor: intensitat o nivell d’energia. És la lluminositat d’un color.

La saturació: relacionada amb la puresa cromàtica o falta de disolució amb el blanc. Quan més saturat està un color, més pur és i menys barreja de gris té. Els colors més saturats transmeten tensió, i els menys, sensacions tranquil·les i suaus.

LLUM I PIGMENT

Quan manegem colors, no utilitzem la llum, sinó pigments. El pigment és la síntesi sustractiva, la qual apliquem sobre les superfícies per sustreure la llum blanca per part de la composició espectral. (SÍNTESI SUSTRACTIVA). Tots els objectes (menys els transparents) poseeixen unes molècules anomenades pigments, que tenen la facultat d’absorvir determinades ones de l’espectre i reflectir altres.

INTERACCIONS DEL COLOR: ARMONIA I CONTRAST

Cap color pot ser evaluat al marge del seu entorn. Un mateix to pot semblar diferent quan es col·loca sobre diferents fons. Existeixen dues formes bàsiques compositives del color:

  • Armonia: coordinar els diferents valors que el color adquireix en una composició. En totes les armonies cromàtiques trobem tres colors: un dominant, un tònic, i un de mediació. La barreja de colors consisteix en trobar relacions entre els tons, permetent combinar amb armonia i equilibri tots els colors d’un disseny.
  • Contrast: quan en una composició, els colors, no tenen res el comú: contrast de to, contrast de clar/fosc, contrast de saturació, contrast de quantitat, contrast simultani, contrast entre complementaris, contrast entre tons càlids/freds.

050e7269842ad12a64244e8bf70a3b1e

ESCALES I GAMMES

  • Escales cromàtiques: els valors de la tonalitat s’obtenen barrejant els colors purs amb el blanc o negre.
  • Escales acromàtiques: escala de grisos.

Gamma: escales formades per graduació d’un color cap a blanc o negre. Trobem escales monocromes (intervé un sol color + blanc/negre) i escales cromàtiques.

IMPORTÀNCIA I SIGNIFICAT DEL COLOR

El color és un element expressiu.

Color denotatiu: és utilitzat com a representació de la figura realista o natural. Distingim el color icònic (color identificador, ex: vegetació-verd), saturat (imatge cromàtica exagerada: il·lustració, televisió, cartells…) o fantasiós (manipulació del color).

Color connotatiu: factor psicològic, simbòlic, estètic. Subjectiu.

EL SIGNIFICAT DELS COLORS > el llenguatge dels colors

0a32f0b47176dffe711451b132a7f0bc

d69b93f8fa40c9333ce097c86a2d5cd3

 

6be20509c9db324c729669d228e0cbae

La composició visual

Factors principals de l’organització formal en una lectura bidimensional o projectiva de la composició.

Pes i força visual

Tot el que no sigui un vuit uniforme serà percebut com un joc entre tensions dirigides i forces.

El pes visual és una qualitat de l’objecte que difícilment es pot medir, ja que són molts factors els que influeixen i alteren aquesta quantificació. En el pes visual influeixen, entre d’altres, els segënts factors:

  • Tamany: més tamany, més pes.
  • Color: els colors càlids pesen més que els freds.
  • Ubicació: les figures no centrades o que no coincideixen amb algun dels eixos principals (horitzontal, vertical, diagonal), pesen més que les que sí que coincideixen.
  • A major profunditat o llunyania, més pes.
  • Quan més a dalt, més pes que a baix.
  • A la dreta més pes que l’esquerra.
  • Tons: els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clars.
  • Si hi ha el mateix fons, té més pes aquella figura que més contrasta.
  • Una zona negra ha de ser major que una alatra blanca per contrapesar-la
  • Forma: una forma irregular pesa més.
  • El caràcter compacte de la forma respecta al seu centre, és més pesat que la dispersió d’aquesta.
  • La orientació vertical és més pesada que la oblícua i aquesta és més pesada que la horitzontal.
  • Pel tema representat, en funció dels desitjos i pors dels espectadors, com per exemple una cara, pesa molt més.
  • Per la seva complexitat formal o per la pròpia miniatura, pot exercir fascinació, augmentant el pes.
  • El coneixament previ a la densitat o resistència dels materials. (El plom pesa més que el vidre).

Elements que componen una força visual: punt d’aplicació, intensitat i direcció.

Factors que intervenen en la direcció:

  • Atracció del pes dels elements veïns: entre els objectes pròxims, podem localitzar el vector resultant de la interrelació en funció del pes.
  • Atracció dels eixos dels esquelets estructurals de les formes, els quals solen decidir la direcció del vector i generar repulsió o atracció entre objectes.
  • Línies visuals o direcció de mirada.
  • Influència dels quatre eixos fundamentals de la representació.

La semeblança > factor principal del ritme. Crea vincles. Recurso: simetria. S’utilitza tant per nivelar com per aguditzar.La semblança també és responsable de la polisemia del llenguatge visual (metàfores visuals). Creació de metàfores abstractes.

Equilibri i proporció

Esquemes d’equilibri principals:

  • Centrals: un sol accent fort (retrat tradicional).
  • Binaris: dos figures o grups, típic de les composicions simètriques.
  • Jeràrquics: constitueix accents que van des del més fort al més dèbil.
  • Atonals: moltes unitats iguals, creant textures.

Dos típus d’equilibri:

  • Estàtic: simetria, facil de trobar en els esquemes centrals, binaris i atonals.
  • Dinàmic: forces desiguals. Esquemes jeràrquics.

La proporció: estableix una relació aritmètica entre les diferents parts del tot. Armonia de la forma. Proporció àuria: és la més aarmoniosa de les proporcions (= multiplicar la lungitud més llarga x 0,618). Hi ha nombrosos logotips que estan creats amb proporcions àuries.

L’espai pictòric: Més altura d’un objecte, més pes (ja que va en contra de les forces de la gravetat).

Direccionalitat d’esquerra a dreta (influència de la cultura occidental). La publicitat juga amb aquest factor, ja que pretén crear resistència i cridar l’atenció de l’espectador, situant moltes direccions de dreta a esquerra (sentit contrari a la lectura) per atrapar a la mirada del lector.