EL SIGNE
Etimologia: del grec «extreure una part de». Referir-se a quelcom del qual ha sigut extret.
FUNDADORS DE LA SEMIÒTICA/SEMIOLOGIA
Semiòtica: ciència de la significació. Fonts: Charles Sanders Peirce i Ferdinand de Saussure. Consisteix en preguntar-se de quina manera les coses es converteixen en portadores del significat.
Diferència entre semiòtica i semiologia:
Semiologia: es vincula més a la tradició europea. Ferdinand de Saussere la defineix com «la ciència general de tots els sistemes de signes gracies als quals els homes es comuniquen entre ells». Caràcter humà social.
Semiòtica: tradició anglosaxona i és més generalitzat. Charles Sanders Peirce la defineix com a «doctrina casi necesaria o formal dels signes». Caràcter lògic formal.
FERDINAND DE SAUSSURE
- Diferencia entre els conceptes de «llengua» i «llenguatge». El llenguatge és un conjunt o sistema de signes, és la totalitat, i una de les seves parts, és la llengua. Sense ajuda dels signes seríem incapaços de distingir dues idees de manera clara. El llenguatge és un substitut simbòlic de la realitat i un sistema de signes.
- Estructura dels missatges verbals a partir de les operacions (mentals) de selecció i combinació (sintaxis). El missatge està estructurat per paraules, efectuant la comunicació. El coneixament de símbols té a veure amb el creixament dels individus en aspecte mental i també emocional.
- La llengua és un sistema de signes que expresen idees. És el conjunt de conversacions verbals necessaries adoptades per a la societat per permetre la comunicació.
- La parla és una pràctica capaç de dipositar-se en la llengua en els subjectes perteneixents a una mateixa comunitat.
- Llengua i escriptura són dos sistemes de signes diferents. La escriptura representa a la llengua.
- El signe lingüístic és una entitat psíquica de dues cares en les que s’uneix un significant (imatge aucústica) i un significat (concepte). La paraula és la «cosa», mentre que el «signe-llengua» és el resultat de pensar científicament tal paraula-cosa. Estructura dual del signe-llengua: significant + significat.
CHARLES SANDERS PEIRCE
El signe pateix una descomposició de tres instàncies:
- El signe o representació: és quelcom que està per a algú o per algo, d’alguna manera i disposició.
- L’interpretant: el signe es dirigex a algú i crea en la ment d’aquesta persona un signe equivalent o més desenvolupat. Aquest signe esdevé l’intèrpret del primer.
- Fonament del representat: el signe està per alguna cosa, el seu objecte. El coneixament té sempre per objecte a un altre coneixament.
En el signem cap dels tres components tenen sentit per sí sols. 
En relació al referent (la cosa al que es refereix o designa), el signe pot ser classificat en:
- Icona: signe que poseeix una semblança o analogia amb el seu referent. (Fotografia, estàtua, esquema, pictograma…)
- Indici: signe que manté una relació directe amb el seu referent o allò que produeix tal signe (el terra mullat és indici de que ha plogut, les petjades és indici del pas d’algun animal o persona…)
- Símbol: signe amb el qual manté amb el seu referent una relació arbitrària, convencional (les paraules parlades o escrites, la creu roja…)
CHARLES MORRIS I ELS NIVELLS DEL LLENGUATGE
Charles Morris va ser un important sistematitzador de la semiòtica. La va classificar en tres branques: la sintaxis, la semàntica i la pragmàtica.
El llenguatge verbal està constituït per oracions, grups de paraules combinades. Aquestes paraules són significants i formen oracions enllaçades amb una relació sintàctica.
Nivell SINTÀCTIC: relacions formals dels signes entre sí. La sintaxis estudia la relació dels signes entre sí i la combinació de paraules.
Nivell SEMÀNTIC: estudia la relació de significat entre signe i referent.
Aquests dos primers nivells influeixen entre sí, ja que si jo canvio la combinació de les paraules, el significat varia. També si cambiem el significat la frase pot deixar de tenir sentit i llavors hem de canviar la sintaxis. Les relacions que s’estableixen són donades per l’acord de certes regles (sintàctiques, gramaticals i lògiques).
- Regles semàntiques: especifica quin significat hem de donar-li a determinats significants.
Nivell PRAGMÀTIC: aspecte utilitari del llenguatge. Per a què serveix al home el llenguatge i com l’utilitza. Relacions dels significants amb l’intèrpret. Relació del llenguatge amb la conducta de les persones.
Qualsevol activitat humana implica sempre dir quelcom (semàntica), de determinada manera (sintaxis) i amb algun propòsit (pragmàtica).
MARSHALL McLUHAN
Segons aquest autor, la relació del mitjà amb el receptor és, fins i tot, més important que el propi missatge. Sosté que els mitjans estan evolucionant.
LES FUNCIONS DEL LLENGUATGE (ROMAN JAKOBSON)
Al establir qualsevol procès de comunicació, la nostra intenció principal és comunicar un determinat contingut a un receptor, tot i així, l’ús del llenguatge pot desencadenar moltes altres funcions.
- Funció referencial: defineix les relacions entre el missatge i l’objecte. Informació objectiva, observable i verificable.
- Funció emotiva: defineix les relacions entre missatge i emisor. Actitud respecte l’objecte.
- Funció connotativa: relació entre el missatge i receptor. Inteligència o afectivitat del receptor.
- Funció poètica o estètica: relació del missatge amb ell mateix. Arts.
- Funció fàtica: afirmar i manté la conversació o la deté.
- Funció metalingüístics: defineix el sentit de les paraules amb risc de no ser compreses pel receptor.
ROLAND BARTHES
L’ANÀLISI DE LA IMATGE
Actualment, la comunicació i el poder comunicatiu de la imatge s’ha convertit en un factor fonamental de la nostra societat. La informació ha de ser asimilada ràpidament amb un llenguatge visual (o audioviual). En la lectura i interpretació de les imatges es posen en pràctica diferents competències de l’èsser humà:
- Competència iconogràfica: permet identificar les formes i associar-les al món real.
- Competència enciclopèdica: arribarà fins on arribi la nostra memoria visual del món.
- Competència lingüística-comunicativa: possiblitita descriure mitjançant paraules el contingut d’una imatge.
- Competència modal: permet identificar espais i temps diferents.
- Competència estètica: valora el component estètic.
- Factor ideològic: medita la visió de la imatge segons la pròpia ideologia del receptor. Nivell connotatiu.
Teoria de la Imatge 